A hores d’ara ja heu vist les imatges. Íñigo Martínez, jugador del Futbol Club Barcelona, s’encara amb un xicon a l’eixida de l’entrenament. El central ha parat el seu cotxe, fart que l’insulten, ha cobert en dos camallades tenses la distància que el separa dels seus perplexos assetjadors i, amb l’índex molt a prop de la cara del que pareix el líder, mossegant claus amb cada paraula, li diu: “No me llames tonto, no me llames tonto, no vayas de chulo… Me cago en Dios”.
A un costat de la imatge hi ha els vigorosos 181 centímetres d’un futbolista cansat que li falten al respecte. A l’altre, un adolescent que ha vist trencar-se la quarta paret del somni d’impunitat de les pantalles. El cos de l’esportista és una bomba de violència continguda. Resulta fàcil pensar que sense càmeres per mig la cosa no s’haguera resolt com en el conegut estrambot del sonet de Cervantes al túmul del rei Felip II, allò tan anticlimàtic de “caló el chapeo, requirió la espada / miró al soslayo, fuese y no hubo nada”.
De fet, el jove (dessuadora, cigarret, pantalons de xandall que mostren mitja anca) sap que això que viu és només un simulacre: el protegix l’encanteri dels dispositius que registren l’escena. No és impossible, fins i tot, que desitge secretament un contacte que li proporcione notorietat, entrevistes, indemnització, martiri lucratiu, exemplaritat de víctima, likes de nova i rutilant i fugaç estrela en el firmament dels protagonistes. En passar el tràngol, quan Martínez s’allunya bufant, encara s’escolta un darrer “pallasso!” a la seua esquena, com la galtada del covard en la confusió d’una brega liquidada.
De l’escena importa la sorpresa. El xaval no entén que cridar-li tonto a algú pel carrer puga tindre conseqüències. No sap diferenciar el poder bastard que donen la pantalla i l’habitació de la intempèrie igualadora del carrer. És la deshumanització que resulta de convertir la vida en un bé de consum. Si les persones som símbols, si som imatges, res del que ens passe és del tot real. Així, el porno diu que tot cos és follable, de grat o per la força, i la mateixa dinàmica de l’actualitat, que qualsevol individu és matèria de vilipendi: un futbolista, un professor, un repartidor, un president del govern.
De fet, els xavals no feien una altra cosa que reproduir models de prestigi. No només no són marginals, sinó que representen el centre mateix del cànon. Fins que algú baixa del cotxe. Encara que siga per a comprovar que no pot res contra l’orde de les coses i se’n torne amb el rabo entre les cames.
Foto: Íñigo Martínez, del seu Twitter.
