El coneixement humà resta ocult. Ara, en esta contemporaneïtat sovint insubstancial, amagat darrere les fredes asseveracions de l’anomenada Intel·ligència Artificial, el robatori més gran de la història. Les grans plataformes tecnològiques, que desenvolupen una explotació neofeudalista, s’han apropiat d’una intel·ligència col·lectiva heretada durant dècades i segles, patentant el seu ús, és a dir, privatitzant-lo per continuar els seus negocis, en contra del futur (i el present) de milions de llocs de treball.

Si partim d’eixa certesa, per a continuar drets, només ens queda buscar l’optimisme, allà on es trobe. El coneixement social ha crescut i s’ha expandit gràcies també a la interpretació de la insubstancialitat, per exemple onírica, aliment de nous mons sovint sense les restriccions de la tradició o la ciència. És camp intransitable per a les màquines, encara. Arribaran, per descomptat que arribaran, però ho faran després de vampiritzar de nou el coneixement humà. L’art a vegades explica, però sovint relata, i d’eixe relat naix el tacte, la transmissió d’un teixit emocional conegut però també desconegut. La IA s’està apoderant acceleradament d’eixa educació, però no domina l’ècfrasi, la interpretació de les interpretacions, l’art d’avançar-se a un temps i imaginar-lo nou. Existix un camí impenetrable per a la tecnologia: el de la imaginació.

El filòsof Joan-Carles Mèlich argüix: “Allò simbòlic és el mecanisme de ‘poder’ més important que tenen els sistemes socials per a exercir la seua funció perquè opera amb la noció de ‘naturalitat’”; mentres que Charles Fadel, el fundador del Centre per al Redisseny Curricular de l’escola de postgrau de la Universitat de Harvard, opina que: “Les xarxes socials competixen per la teua atenció; la IA competirà per la teua cognició. Podrà manipular els teus pensaments”.

Dos afirmacions ben diferents, però amb un nexe comú: conquerir el futur del pensament, la substància simbòlica que es transmet com, simplement, l’essència de la vida. Estem parlant del futur de la memòria i, per tant, del gros de la felicitat.

Diferents investigacions, com per exemple la del neurocientífic Matt Johnson, han demostrat que l’ús addictiu de les plataformes tecnològiques dificulta la formació de records episòdics sòlids i coherents perquè es realitzen a través d’una activitat fragmentària i accelerada que impedix el record. El procediment a través del qual el cervell registra els esdeveniments i el modus operandi de les xarxes socials són incompatibles, dificultant la memòria del futur. La nostra línia temporal personal s’ompli de llacunes, desenvolupant una sensació de desconcert. La intranscendència és la clau comuna de la comunicació a través de les xarxes socials. No hi ha llarg recorregut, no existix intel·lectualitat útil per al futur. Hi ha un divertiment fragmentat sense capacitat d’oferir claus sòlides que responguen preguntes de transcendència. La sensació constant, després d’hores de consum, és la de pèrdua del temps. Un temps que, a més, per la seua configuració, passa volant. Addicció.

Contra tot eixe embut de desconcert i atordiment laberíntic, el coneixement útil per al futur (la ciència) només queda garantit a través de la conversa i l’emoció, de les respostes atípiques a preguntes fins i tot més estranyes, és a dir, d’idees inusitades per inusuals i insòlites. Respostes que, davall l’algoritme probabilístic de la IA, no tenen sentit i, per tant, són silenciades.

Perquè no oblidem que tan important és el que diu ChatGPT com el que calla i, per tant, tan important és el que ens fa interioritzar com a relat normatiu com el que oblida, una realitat discriminada al marge. ¿On resta, en la IA i les seues respostes, tot el coneixement acumulat durant segles i mil·lennis per les societats africanes i que les plataformes tecnològiques no han pogut robar perquè el contingut digital en llengües natives és ínfim? On està el passat africà? On queda la justícia històrica per als pobles africans i el seu excedent utòpic, que va teoritzar Ernest Bloch? On eixa força revolucionària que va acabar i queda de nou silenciada?

Per a rehabilitar-la fa falta conversa, una conversa intergeneracional sincera i oberta. Una conversa que emocione en transmetre els detalls del dolor silenciat i que, en emocionar, adquirisca la capacitat de mobilitzar. No obstant això, la societat capitalista cada vegada demostra ser més individualista, sobretot per l’efecte de les noves tecnologies de la comunicació que han transformat la cultura comunicativa i reportat un ecosistema tendent a la simplificació i la descontextualització. El passat pareix haver perdut la seua actualitat. Així i tot, el passat sempre és present. La informació en xarxa no provoca el dubte, llavor del creixement intel·lectual. L’scroll infinit no oferix certeses. Si els nous temps de perversa velocitat ens impedixen vore el passat com una possibilitat oberta, perdem la capacitat de fer ús de la utilitat del pretèrit.

La tecnologia distancia, però les persones continuem tenint els mateixos problemes, anhels, sentiments o nostàlgies que fa segles. Hem de buscar la identificació i és impossible fer-ho a través de les xifres que potser ens sorprenen, però que són incapaces de commoure’ns. Al contrari, commou la vida, que ens permet aproximar-nos a realitats similars o diferents, així com identificar-nos i, amb això, mobilitzar-nos. Hem de viure la tragèdia del passat, i només així podrem aproximar-nos al que sentia un deportat a lloms d’un tren en direcció desconeguda; o podrem sentir l’olor de la pell en estat putrefacte; o podrem aproximar-nos a saber què és això de tindre fam després de dies sense menjar.

L’escriptura de la història, una transmissió efectiva i afectiva per a utilitzar la utopia del passat, requerix silenci i pausa, perquè només així es podran escoltar els crits silenciats de les generacions passades i només així podrem retrocedir per a viure la història cap avant, com ens va ensenyar Martin Broszat.

L’ús de les intel·ligències artificials suposa un nou repte desconegut per al pensament, l’autoconsciència i la implicació amb el coneixement. Possiblement, també amb la sensibilitat, que es perd per l’absència del tacte. La facilitat d’accés al coneixement elimina obstacles mentals, acomodant l’usuari, que aposta per la vaguetat cognitiva. Una peresa que enterra la curiositat i, amb ella, l’humanisme, per a rehabilitar la fe basada en l’opinió unidireccional i hegemònica.

Els buscadors digitals van apostar primer per la jerarquització en funció del contingut, però, més tard, el benefici es va imposar i es va passar a l’ordenació que premiava la inversió. Es deia de broma que el millor lloc per a amagar un cadàver era la tercera pàgina de Google, on ningú accedia. En la segona mitat d’este 2025 es va produir l’estocada definitiva i la IA va començar a oferir resums enllestits gràcies al contingut de milers i milions de webs. Davant la resposta immediata (i única) de Google o ChatGPT, la interacció amb la resta de webs va caure en picat. La multiplicitat de versions i el contrast d’informacions quedava minvat per a sempre. Unilateralitat en la creació de l’opinió pública. Monoteisme. Pensament únic.

De l’exposició a la intermediació interessada i d’esta intermediació a la imposició. Sembla una simple modificació de conducta en la recerca d’informació, però ben al contrari és un canvi mental que dinamita una tradició intel·lectual. El pensament individual està en crisi i, amb ell, tot el llegat mil·lenari heretat de generació en generació. Caldrà, almenys, reflexionar-ne.