Per a ofrenar noves glòries a la Cassalla, els carrers de València han esdevingut un cercle més de l’infern de Dante: tanques de publicitat d’arròs La Fallera tallen els carrers –són quatre dies–, els envelats s’alcen com a colossos de pell pàl·lida, les escales del Mercat Central que protagonitzen la portada de Noruega prompte estaran plenes de gent fent botelló i pixant als racons, i les gàrgoles de la Llonja posaran cara a este horror, en què els llocs de venda de bunyols radioactius i xurros greixosos ens recordaran que ja estem en Falles i que la vida és un lloc pitjor. Llavors, si eres valencià i tens un poc de respecte per la teua ciutat, estàs fotut.
Amb esta introducció plena d’hipèrboles que ressonen com masclets en mans d’un faller enmig de Russafa, em presente com un valencià cansat de vore la seua ciutat morint d’èxit. No descobrisc la Mediterrània a ningú quan dic que les Falles han deixat de ser una festa popular per a ser un bé de mercat. La quantitat de diners que fan estos “quatre dies”, disfressats de setmanes insofribles de menyspreu a la convivència, ho avala. Tampoc suposa cap classe de sorpresa dir que el capitalisme ho absorbix tot, i que tota tradició tendix a ser mercantilitzada. Bé, és una cosa que hem de resignar-nos a acceptar. Però contemple amb dolor que les Falles són el taló d’Aquil·les de València, una tradició que ha confós la paraula festa amb desfassament, la “tradició” amb un “tot està permés”.
Tan sols basta eixir una nit per la ciutat per a contemplar que les carpes okupes de l’espai públic semblen llocs on els decibels permesos per la llei són una “opinió” que no cal respectar, i la pseudocelebració d’una essència valenciana s’aproxima més a un hedonisme coent que deteriora durant setmanes la vida dels veïns, per molt himne valencià que tanque la nit de bacanal davall el plàstic de l’envelat. Sense dubte, estos “quatre dies” ens fan ser una pitjor ciutat.
Supose que els governants haurien de vetlar perquè les tradicions perduraren i foren respectades, però potser hem oblidat que convertir la ciutat en un macrobotelló durant “quatre dies” no és la forma de respecte que mereix, per moltes mascletaes, vestits fallers i ofrenes a la Mare de Déu que hi hagen. Tot això ho dic perquè pareix que tota la ciutat estiga al servici de la festa, com si els seus monuments i els seus carrers s’hagueren construït al seu voltant. I des d’estes línies vull dir una cosa: en València no hi ha una teleologia cap a les Falles, perquè no tot està justificat… En el moment en què els talls de carrers de “quatre dies” expulsen els veïns dels barris, cal detindre’ns i reflexionar sobre la nostra ciutat i la seua relació amb esta festa perquè, si no, acabarà devorant-la, com Saturn al seu fill en el quadro de Goya.
De totes maneres, si en origen València va ser una ciutat fluvial, sospite que en un futur distòpic, a l’estil d’Orwell, València acabarà sent una ciutat casal, on els carrers dels barris futurs seran construïts al voltant d’estos per a fer d’ells la seua prolongació, i convertir els “quatre dies” en quatre mesos tres vegades a l’any, on un Gran Germà et vigile i t’obligue a escoltar “Paquito el Xocolatero” fins a les quatre de la matinada mentre et conviden a una altra ronda de cassalla.
Fora bromes, com crec que molts podran pensar de mi que soc un amargat, hauria d’acabar este article donant-los la raó, però amb matisos. Esta crítica –o este crit cínic– no està motivat per cap amargura; més aïna, és la crítica la que m’ha portat a ella. És a dir, els meus elements de juí no estan condicionats per una passió irracional com és l’amargura, sinó que és la raó la que em porta a este sentiment. L’amargor no és el punt de partida, sinó la meta a la qual m’ha espentat el fet de vore la gran ferida que, any darrere any, les Falles obrin a València per una ànsia d’esprémer fins al seu últim polsim de pólvora. Llavors sí: com a valencià, m’amarguen les Falles, i em fan qüestionar-me si, durant eixos “quatre dies”, això és una ciutat.
Ale, tots a una veu…
