Tot lo món les ha vistes. En directe o a través d’un miler de pantalles. Apreciat el fang en la seua viscositat incipient, o en la sequedat que deixa quan la humitat fuig i la terra s’apega a les crostes. Hem heretat les imàtgens d’aquell 29 d’octubre de 2024, quan l’aigua, el llim, els regnes vegetal i animal, i molta brutícia… s’ensenyoriren de l’Horta Sud.
No estic explicant res desconegut. La reflexió personal, ara bé, ha actuat de forma inversa. La revisió d’un catàleg comprat en la ciutat de Tartu fa quinze anys, i el visionat d’un curtmetratge també d’Estònia, m’han impel·lit a crear este vincle. El fotògraf i el realitzador són el mateix: Peeter Tooming (Rakvere, 1939 – Tallinn, 1997). Les seues fotografies i filmacions en blanc i negre causen un desfici estrany perquè intuïm una història darrere; o moltes històries, però inquietants, d’aquelles que no en vols saber res, puix hi detectes una veritat tèrbola. Què signifiquen eixos camps buits, eixes dones nues enmig de la planura sense cap sensualitat sinó torbament, eixes mans que s’alcen cap a tu (contra tu?) com en una pel·lícula de terror? Tooming deixà una quantitat ingent d’obra visual, publicada en desenes de toms, molta d’ella documental, inclús políticament correcta per a aquells estàndards; i el meu catàleg només arreplega una trentena de fotos, la majoria artístiques, tot i que opinar-ne a l’engròs seria agosarat. Però n’hi ha prou. Desassossega.
Després tenim, en la mateixa onada de reflexió cap al buit, eixe curt de 10 minuts entre el deliri i el document, disponible en Internet: Allika poole mineja ([Anant cap a la font], 1979). Quins fotogrames impacten? Les de les cares omplint-se de fang, quedant-se amb ell, amb estupor, amb incomprensió…, mirant cap amunt, i esperant, curiosament, una pluja sanadora que les allibere d’eixa màscara. Per a acabar d’adobar-ho, el curtmetratge de Tooming connecta una mena de documental sobre un jaciment arqueològic, una submissió a la natura i la consciència de la seua destrucció, i una imatgeria que ens retrotrau al cine de terror dels anys 70: se me’n va el cap a determinats plans del director francés Jean Rollin, o inclús a alguns vídeos de l’artiste alemany Wolf Vostell. Malgrat el teló d’acer, l’escassa possibilitat de comunicació en aquelles dècades, i els referents tan distints, alguna cosa que ens aborrona la pell els unix. Perquè la fantasia acostuma a convertir-se en realitat amb tota la pols i la misèria que sempre l’acompanyen.
Després de la inundació, i torne a la dana, i s’ha relatat també per totes les xàrcies socials i tots els mitjans de comunicació possibles, un exèrcit de dones i d’hòmens jóvens, massa jóvens, es personaren en la zona zero, i volgueren tastar el fang de les seues mans i els seus llavis, en el seu cos, i, per tant, també en el rostre. Per a eixa Generació de cristall, que va ser la primera a arribar a l’escenari terrible, allò que els déus i les deesses els donaren a viure fon el seu ritu de pas, un senyal de tristor i alhora d’orgull que arrossegaran durant dècades, potser la vida sencera. Un ritu de pas a través de la pudor i del fang, de l’abandó i l’obertura, de l’anorreament i la mort, com en qualsevol moviment iniciàtic. No és això, per ventura, l’existència?
