“Dimecres primer passat, vespra de sent Miquel archàngel, se esdevengueren e·s donaren [semblants perills] per occasió del riu de Godalaviar, lo qual no és memòria d’hòmens que vengués tan gran”. “Per les multiplicacions d’aygües e granea d’aquell, [el riu] espargí los seus raigs, ço és, la una partida que entrà en los valls de la ciutat [de València], e per los albellons entrà l’aygua del dit riu en la ciutat, per la qual cosa la ciutat fo exposada a perill de dirruir e ésser deserta; los altres raigs escampà per los ravals o suburbis de la ciutat, en los quals molts alberchs ha enderroquats” […] “Els dampnatges que la dita ciutat ha soferts e sostenguts són molt inextimables, e significar d’aquells seria prolixitat d’escriptura, mas, en substància, són aquests: que no (hi) ha hom en la ciutat ne en lo terme d’aquella que no sia participat e·s condolescha, no sens causa, dels dits dampnatges. Una, per ço car molts e diverses alberchs són enderroquats, altres estalonats, qui són en peryll de caer; altres, qui els alberchs e els béns qui en aquells havien recullits, ensemps han perdut; altres, qui per diluvi del dit riu, qui per multitud de les aygües pluvials, han perdut llurs veremes, paniçs, daçes, arroçs e altres esplets” […] “De les dites aygües no és memoria de sarrahins ne de crestians que fossen en la dita ciutat ne en son terme”.
La riuada del Túria del 28 de setembre de 1328 va ser tan gran i tan destructiva que les narracions documentals són diverses. També dels enormes danys que causà en les poblacions dels voltants de la Rambla de Poio, com Xiva, Bunyol o Xestalgar, llavors habitats per musulmans, i també en la seua desembocadura entorn de l’Albufera. Pel que sembla, havia estat encara molt més gran que les que en la tardor de 1321 i de 1304, “per l’ímpetu de les aigües del riu de Godalaviar” i també del Xúquer, havien motivat les primeres declaracions de zona catastròfica que tenim documentades a les nostres terres: no debades, la Corona va concedir exempcions fiscals generalitzades durant diversos anys per a facilitar la recuperació dels afectats. Segurament llavors, des de l’ocupació cristiana de la ciutat per part de Jaume I en 1238, noranta anys abans, no hi havia memòria d’un desastre tan gran, però les inundacions catastròfiques sí que havien estat recurrents des de temps pretèrits.
Estan especialment ben documentades en la ciutat de València, amb diverses riuades que travessaren l’urbs en època romana i visigòtica, deixant-hi petjada arqueològica, o amb l’enorme avinguda que assolà la medina islàmica en l’any 1088, que encara recordava l’historiador tunisià al-Kardabus una centúria i mitja després. Segur que se’n produïren més entre els segles XII i XIII, però la documentació és escassa, i a partir de les esmentades de 1321 i 1328 el cronista Francesc Almela i Vives registrà més d’una desena de crescudes, una vintena de desbordaments i una quinzena d’inundacions durant sis segles, fins a la gran riuada de 1957, que provocà un mínim de 81 morts. Cap generació de valentins ni de valencians –perquè problemes semblants han afectat històricament els principals rius i planures al·luvials del nostre país– s’ha lliurat d’estes calamitats, evidentment marcades en primer terme pels condicionants geogràfics, paisatgístics i climàtics del nostre entorn.
Però pareix mentira que en ple segle XXI continuem sent incapaços de reduir els danys causats per estes avingudes que sabem que més prompte o més tard ens afectaran amb tota gravetat. Siga amb la DANA de 2021 que va afectar les localitats del Baix Segura instal·lades en zones inundables i que va causar 6 morts, després d’un clar deixament de funcions en la neteja i manteniment de les rambles que a hores d’ara encara continua, o siga amb les apocalíptiques pluges d’estos dies, que han provocat desenes de persones mortes en les conques del Magre i la mateixa Rambla de Poio després d’agafar-les totalment desprevingudes, ¿de veritat que no podem fer res per minimitzar els danys de tals desastres naturals?
Estos dies estem sentint els nostres representants polítics i els mitjans de comunicació dir que esta DANA ha sigut “la més adversa del segle” i que “no té precedents”, però no podem dir que no tenim memòria d’este problema estructural que ens afecta de manera recurrent. Fa tres quarts de segle, fins i tot, la ciutat de València va prendre una decisió dràstica i excepcional, desviant el tram final d’un dels nostres rius més cabalosos per a evitar semblants catàstrofes. Però pareix que, entre riuada i riuada, entre commoció i commoció, sigam incapaços de fer res més, d’abordar esta qüestió com toca i d’estar extremadament sempre alerta, governe qui governe, per a fer front a una amenaça que sabem que sempre estarà ahí. També és hora d’exigir responsabilitats a qui pertoque, evidentment. No podem dir que no tenim memòria d’estes inundacions: ben al contrari, és una memòria que tenim enfeltrida fins al moll de l’os, una memòria mil·lenària. I ja no callem, ni les pedres ni les persones.
Portada: Multitud en les alberedetes dels Serrans observant la crescuda del Túria al seu pas per València en 1897 © Antonio García / Biblioteca Valenciana
