Hi ha alguna cosa de desagradable en dos persones que compartixen taula, però no conversa; hi ha alguna cosa d’intolerable en dos persones que compartixen llit, però no mirades; hi ha alguna cosa d’insuportable en dos persones que compartixen sofà i pel·lícula, però no atenció. Per descomptat, participe d’eixe fàstic des que soc conscient. No escric des de cap tribunal de la raó, sinó des de la ineludible condició de culpable, fins i tot de presoner, que veu les seues cadenes, si més no.
Per raons que no venen al cas, em vaig adonar dels temps fastigosos que habitem mirant la sèrie dels 90 Sex and the City. Vull dir, en aquelles trames ingènues hi havia una cosa que m’atreia molt i que trobava a faltar en el nostre present: l’absència total de mòbils, o, més ben dit, l’absència d’enganxats al mòbil. Sopars, llits i viatges compartits pel simple fet de viure el moment, no de compartir-lo, ni de posar-li un filtre, ni d’interrompre’l per a vore el vídeo de TikTok, contestar el WhatsApp o mirar, simplement, la pantalla, i no els ulls de la persona que tens al teu front. Quina meravella.
Però jo vos convide a passejar pels carrers i comprovar quanta gent no alça el cap de la pantalla, quantes parelles en restaurants no conversen, a quants xiquets se’ls nega el dret a estar avorrits per sobreestimular-los constantment. Per no parlar dels cinemes i del típic imbècil que trau la seua pantalla, la llum de la qual es menja la foscor meravellosa de l’espai i rebenta la calma cinematogràfica. És un clixé, però no per això és mentira.
Amb tot, seria caure en un exercici de cinisme dir que jo no soc també part d’eixes persones de les quals parle. Mirant la sèrie, m’ha vingut un pensament al cap: quanta dependència ens generen les xarxes socials, quin món semàntic més imbècil ha generat tot el tràfec de vídeos absurds capitanejats pels algoritmes, la nova Gestapo del segle XXI. Quines cadenes ens han posat, i que bé que ens les han venudes, hòstia.
Cal aclarir, en qualsevol cas, que el debat sobre les noves tecnologies és llarg, dens i interessant. Jo no hi participe, però amb estes paraules vull posar en relleu que tot suposat avantatge tecnològic ha vingut segellat amb el logotip d’una empresa privada –recorde que les estufes als camps de concentració d’Auschwitz portaven el logotip de Volkswagen–. I que, a més, nosaltres, com a ciutadans reduïts a la nostra condició de consumidors, som poca cosa més que cabassos plens de merda algoritmitzada. Almenys jo em sent així.
A més a més, tinc la sospita –no confirmada– que les xarxes socials estan lligades a l’augment del síndrome del viatger recalcitrant: un nou nòmada-recol·lector de moments instagramejables, de racons meravellosos massificats de gent, d’un nou tipus d’hedonisme digital que ens ha posat una escurabutxaques a la mà per a satisfer desitjos primaris, com el colom que pica sempre el mateix botó esperant que caiga una mica de menjar.
Al capdavall, estes paraules no són més que la rabieta d’un presoner que ha vist les cadenes, però que ja no es mossega la llengua. Per això cride: parleu, mireu als ulls, compartiu un llit sense més estímuls que una abraçada. Mireu pel·lícules, llegiu llibres sense més distracció que les imatges que naixen de les paraules. Res no és tan intens com la calma de deixar el mòbil apagat. La immediatesa només és bona quan crides al 112. La resta de coses poden esperar.
