En Daniela Forever, la seua última pel·lícula, el director càntabre Nacho Vigalondo conta la història de Nicolás, un home que patix un dur revés després de la inesperada mort de la seua nóvia. Per a superar la pèrdua i el dol, Nicolás acudix a una empresa biotecnològica que li oferix un fàrmac que li permetrà portar-la de nou a la vida a través dels seus somnis. Ciència-ficció? Pot ser que no…
Des de la irrupció de la Intel·ligència Artificial, la possibilitat de retornar a persones ja desaparegudes a la vida ha deixat de ser una fantasia. La plataforma de streaming Youtube està plagada de vídeos en els quals, partint d’una imatge fixa, es veu com personatges històrics cobren moviment i expressivitat com si encara estigueren entre nosaltres. Canals com History in motion, entre altres, ens permeten reviure el passat amb un grau de detall que supera al dels primers registres del cinematògraf. Des de gent anònima a dignataris com Abraham Lincoln cobren vida davant els nostres ulls amb un nivell de realisme certament notable.
Ara bé, este joc, aparentment innocent, ens posa davant una disjuntiva. Si la fotografia tradicional es presentava com a registre d’un instant real per al record, estes noves imatges recreen, com si foren igualment reals, instants en la vida de les persones que mai han succeït. Des del moment en què eixa imatge fixa cobra moviment, cada gest del personatge representat reproduïx una seqüència d’instants que mai van ocórrer, però que es presenten als nostres ulls com una veritat succeïda.
Això ens enfronta davant d’un canvi en la percepció del món potser més disruptiu del que va provocar l’aparició de la fotografia o el cinema, en què allò que coneixem s’expandix més enllà de la mort, distorsionant el nostre arxiu mnemotècnic fins a fer indistingible la creació de ficció de la mateixa realitat.
Però si esta nova realitat pot distorsionar la nostra percepció del món, què ocorre quan partim d’imatges de persones que ens són pròximes? L’ús de les aplicacions d’IA ja ha saltat a l’usuari comú i comença a ser habitual que algun conegut et mostre un vídeo en moviment d’un retrat d’un amic o familiar ja traspassat.
Deixant de costat l’efecte que puga tindre tot això en els processos de dol (els psicòlegs guanyaran fortunes), caldria preguntar-se quins resultats tindran estes tecnologies en la mateixa construcció de la nostra identitat. Com que el creador d’estes imatges és qui dirigix el contingut i, en conseqüència, el seu sentit últim, ell podrà manipular la realitat fins a límits encara indefinits, aconseguint mostrar-nos com mai vam ser i on el nostre record quedarà a costa del seu capritxós desig. Si, com se sol dir, la memòria és traïdora, quina classe de memòria construirem a partir d’ara?
Potser una memòria particular on eixe “nosaltres” que vam ser quede com un nosaltres a la carta, expandit en el temps, però encara més irreal que mai. Inquietant, no?
