El xiquet o xiqueta que portem a dins ens recorda que setembre és sinònim de tornar a començar, de reprendre la rutina, de tornar a escabussar-se en l’excitació desesperant de l’estudi o de la faena, vella o nova. L’adult o l’adulta que portem a dins sovint troba motivació en este reinici, hi veu reptes que acomplir, s’imposa diligentment nous objectius per al nou cicle de treball. Però no trobem, en canvi, ningú a dins que ens explique les falses promeses o les mentires que ens repetim per a amagar-nos l’amarga realitat: que queden molts mesos per davant fins a les pròximes vacances.

Insuflem el setembre de metàfores esperançadores, el disfressem amb valors pretensiosos com la importància del treball i la rutina amb la necessitat irracional de fer funcionar la roda imparable de la productivitat. Però, ara que s’acaba l’estiu i arranca l’any lectiu, m’agradaria proposar el camí invers: una alternativa molt fructífera per a l’esperit que camina en contra d’eixe frenesí de l’eficiència on governa el mantra de: Allò important és no parar. Propose dur a terme coses completament inútils, improductives, coses que no mire ningú, coses que no es pengen a les xarxes, però que òmpliguen l’ànima. Plantege fer allò que ningú conega ni puga mai admirar, que no tinga profit, coses que no siguen ni coses.

Sobre este tema reflexiona l’assaig El derecho a las casos bellas. Vindicación de la vida holgada (Ariel, 2025) escrit per Juan Evaristo Valls Boix, investigador i professor de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid. El volum s’enceta amb un poema de Sylvia Plath, “Soc vertical, però preferiria ser horitzontal”, diu la poeta nord-americana, qui assegura “que tot és més natural quan està tombada, perquè se sent més a prop dels arbres i de les flors i pot conversar amb el cel amb llibertat”. I nosaltres, que ens passem el dia drets admirant l’eficàcia dels nostres peus, no som ningú per a rebatre-la.

El llibre fa un repàs per una sèrie de drets (a la peresa, a la vaga, a la jubilació, a la ciutat i a la literatura) que, per contraposició amb el dret al treball, dignifiquen la vida en un sentit profundament literal, perquè li atorguen valor en si mateixa i, alhora, desmitifiquen la construcció cultural que defén la importància de realitzar-nos únicament mitjançant variables econòmiques, és a dir, pel rendiment del nostre treball. Recorda l’autor, per exemple, que hui en dia agraïm la victòria de la jornada laboral de huit hores, que ens permet descansar altres huit i fer oci durant les huit restants. Però oblidem, o ignorem, que el descans forma part de la roda del treball, que és una concessió capitalista i no una victòria real: ho fem per a poder rendir millor (i el capitalisme ho sap i ens ho permet). I que descansar no ha de ser sinònim de recuperar-se, sinó de descansar.

Setembre és aleshores un moment magnífic per a treballar estos nous valors, precisament quan tot arranca és quan hem de defendre la “utilitat d’allò inútil”, com deia Nuccio Urdine en el seu famós assaig, de gaudir d’aquelles coses que no tenen cap benefici, com arreplegar unes petxines a la platja, mirar per la finestra o llegir un llibre sense consultar el rellotge. És moment de no imposar-se reptes ansiosos, de no caure en la necessitat imperiosa d’omplir el calendari de plans per a totes les vesprades i els caps de setmana, perquè eixe anglicisme de moda, FOMO, Fear of missing out  o por a perdre’s alguna cosa, també és un símptoma del capitalisme més obsessiu. Valls, de fet, va més enllà i diu que “la democràcia només és real si ens permet fer el gandul sense morir-nos de fam”.

Així que quan veges un eslògan excessivament motivador al carrer o la tele, quan un practicant de crossfit et diga que cada dia pots traure el millor de tu mateix, o quan l’algoritme t’obligue a no apartar la mirada de la pantalla del mòbil, recorda que és l’hora de deixar arrere la cultura de l’estrés. Perquè com diu Valls de nou, “primer ens vam enamorar del treball; després ho vam fer del descans per a no haver de deixar mai de treballar; però finalment ens hem enamorat de la vida, ara és l’era de l’antiambició, és l’hora d’entregar-se al gaudi de les coses belles”.

Esta és una revolució que mereix ser recolzada. Treballar menys, el necessari. Parar, no fer res, ser horitzontal, com les plantes o com els lleons marins del far de Piedras Blancas, a San Francisco, que es tomben davall el sol californià durant setmanes concentrats únicament a habitar la platja, sense dirigir-se a cap lloc, amb un desig total de romandre indefinidament entrellaçats uns amb altres, amb totes les pells en contacte, amb l’horitzontalitat de la seua carn.