Enmig d’un sopar, una persona a qui conec va explicar que a casa tenien un Excel, a cinc anys vista, amb totes les despeses i ingressos del nucli familiar. Aquell full de càlcul, ajustat euro a euro i actualitzat constantment, preveia les pujades de sou, les variacions de l’IPC, una partida d’imprevistos (aquella caldera que falla, aquella junta de la tròcola), les inversions, els ajustos hipotecaris, els canvis de vehicle, les quotes d’escoles futures, els viatges d’estiu i d’hivern, els regals de Nadal, el nou Iphone, els sopars d’aniversari i les vambes que es posen de moda… Allò era un compte d’explotació d’una multinacional, un pla quinquennal per al desenvolupament econòmic d’un sistema soviètic, però també una graella de mentira a la qual agafar-se per a navegar la incertesa de la vida. Es va fer un breu silenci a la taula mentres la persona explicava, amb seguretat i cert orgull, com ho tenia tot davall control. Quasi podien sentir-se els engranatges mentals de la resta voltant a gran velocitat i es veien alguns ulls parpellejant ràpid. A. Cinc. Anys. Vista. Tot. Davall. Control.
Perquè a poques coses que t’hagen passat, saps que si la vida demostra res és la seua capacitat de sorprendre’ns. Les guionistes de les nostres vides són especialistes en plot twists i en temporades demencials que no es creurien ni els fans més entregats. Hi ha accidents, malalties, fallides econòmiques, trencament de pactes de govern, morts inesperades, catàstrofes i pandèmies. També embarassos, enamoraments, premis de loteria, amics nous, passar per allà just quan tu miraves.
És cert també que al desorde que totes tenim dins li posem límits com volem o com podem. Cadascú domestica com considera els seus monstres, els laberints, la roba bruta i el greix de la cuina. I cada tipus de caos intern busca els sistemes organitzatius òptims per a reduir l’entropia, simplement per a seguir vivint: rutines, horaris, llistes, propòsits, Excels. L’orde és bo, l’orde és sa, l’orde estalvia temps, l’orde aporta seguretat i pau mental. Mireu Marie Kondo, com de feliç és.
La part dolenta és que els sistemes dinàmics tendixen al caos: nosaltres som caos i la vida mateixa és caos. No només caos entés com l’aparent aleatorietat i desorde, sinó sobretot com la sensibilitat a les condicions inicials, és a dir, que un xicotet canvi dona lloc a una evolució posterior molt diferent. Les coses ens van passant, deixem que passen i les fem passar. Podem passar la vida omplint files i columnes, però és ben possible que una tempesta s’enduga a la mar el full de càlcul que ens feia de full de ruta.
I ací mateix reconec que en este punt amb prou faenes sé fer una fórmula d’Excel, ordeno una llista o poso un filtre. I confesso també que tant se me’n fot, diga el que diga el meu gestor. Perquè les vides no van de fórmules i cel·les, van de casualitats, de decisions i d’adaptació. I a cinc anys vista només aspiro a seguir bategant. I per alguna cosa li pago, que compte ell els numerets!
