Kamala Harris somriu. I a més és dona. I negra. I també jove. Més jove, vaja: 59 anys versus els 78 de Trump i els 81 de Biden. Que la nova candidata demòcrata siga dona, negra, jove i que somriga ja pareix que és molt, si mirem, per una banda, al senyor sempre agressiu de boca de pitiminí, i, per l’altra, al de l’amic invisible. Però no sé si Kamala és prou com per a albergar un bri d’esperança, o si, senzillament, és un mal menor. Perquè cada dia constatem que no hi ha projecte per a que el país amb abismes socials, armes i violència i desigualtats extremes deixe d’estar subjecte als interessos d’uns quants lobbies. De la guerra, del petroli, de la tecnologia, d’Israel… Ho tenen tot lligat i ben lligat
Però Kamala somriu. I entre somriure i somriure, a més, ja ha deixat caure que com a fiscal s’ha enfrontat a estafadors i tramposos que es boten les normes per a beneficiar-se. I que, per això, coneix bé a gentoleta com el seu contrincant. Creixen alhora les especulacions sobre l’atemptat hollywoodià contra l’orella de Trump. No acceptar la versió oficial ens condemna a l’instant a l’infern dels conspiranoics, tot i que la desclassificació de papers secrets sempre ha mostrat, a bou passat, que els lobbies (i els Estats, tanto monta, monta tanto…) actuen per a perpetuar-se en el poder, convençuts que els fins justifiquen els mitjans. I està empíricament comprovat que cinquanta anys després, els fets ja no ens pareixen tan greus. Ni cal disculpar-se per la cacera de bruixes.
Millor Kamala? Ja se l’ha acusat d’estar al servici del gran lobby jueu, ja s’ha advertit que tornarà a l’escalada militar per a satisfer la indústria. D’esquerres, Kamala? Progressista? Trump fa por, clar. Encara tenim en la retina l’assalt al Capitoli, amb el de la cornamenta i la cara pintada amb les barres i les estreles al capdavant. I Kamala somriu. Però un sistema públic de salut, un pla de xoc contra la desigualtat sistèmica, fer front a addiccions i violència o frenar el canvi climàtic no estan en l’agenda. Somriu, però no pareix massa comboiada en construir un món millor des del cim del capitalisme global, si és que l’ateny. I a l’altra banda, amb la milonga del Make America Great Again ja va bé. Així en abstracte. En detall, great ell i els amics. En una Amèrica a la mida dels milionaris despietats. Again.
Suponc que ho celebrarem, si és que guanya Kamala. De moment, en estiu tot lo món viu i sempre triomfa més un somriure que un tipo malcarat. Potser ho celebrarem perquè tenim un cert plaer inconfessable en contrastar la traïció permanent dels qui es diuen (o els etiquetem de) progressistes. Vos enrecordeu dels huit anys d’Obama?
En estiu tot lo món viu i és temps per a descansar, també de l’esgotador treball quotidià de sobreviure com a valencians conscients que voldríem un món més just. Ja en tenim prou amb lo nostre com per a que Kamala, Trump i el seu màxim aliat, Elon, l’home trist ultraric, obsessionat amb acabar amb el virus woke, ens donen massa la matraca. Que estem en juliol i no votem (no voten, sorry) fins al 5 de novembre.
Foto © Casa Blanca.
