Rita Barberà –la del pont i les flors, la del whisky amb tortilla de creïlles– auspicià  la degradació del Cabanyal per a, en acabant, vendre com a solució irreversible la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez, el penúltim gran pelotazo de València, la gran obsessió irresolta dels seus vint-i-quatre anys de mandat. Molts li ho compraren. Uns pocs per convicció. La majoria per desesperació.

1991-2015. València és, entre Serradora i la mar, la ciutat sense llei. Literalment. Allà són benvinguts tots els qui es dediquen a alguna activitat que genere caos i desprotecció, que degrade la zona zero, que malbarate la convivència i que convide els veïns a anar-se’n. És una expulsió tàcita. De la zona zero i de tot el Cabanyal. Com pitjor, millor.

Les noves cases buides seran ocupades per persones marginalitzades. No paguen llum ni aigua, ni acaten cap norma. Hi ha mig centenar de punts de venda de drogues. Tots ho saben, ningú posa remei. Tampoc durant el govern de Ribó. Ni ara. És la política social del PP en el Cabanyal: mirar a una altra banda, consentir l’ultratge de la propietat privada dels veïns (quan no expropiar) per a impulsar el gran pelotazo i beneficiar els grans inversors. El pla és simple i pervers. Provocar el problema i oferir la solució: enderrocar-ho tot i prolongar l’avinguda per a construir un barri de luxe al costat de la mar. Al remat: expulsar a la població tradicional, d’extracció popular, per una altra d’alt poder adquisitiu. I forrar-se en el procés.

Molts visquérem allò en primera persona. Hi hagué un èxode massiu. També un envelliment de la població, i tancament de comerços. Han passat trenta anys. Han canviat moltes coses. També han vingut molts jóvens a establir-se ací. A repoblar. Calia. ¿Qui vol ser eternament el Cabanyal degradat dels últims trenta anys?

Eleccions de 2015. Molts cabanyalers celebrem la caiguda de l’alcaldessa que ens ha fet la vida impossible dos dècades i mitja, que ha instal·lat un camp de batalla en els carrers on cresquérem, on volem que ho facen els nostres fills, que ens ha abocat a lluitar per la dignitat. Contra ella i tot allò que representa.

Amb el canvi de govern ens il·lusionen paraules com rehabilitació integral, convivència, cohesió social, poble sancer i viu. Huit anys de Rialto, però, a penes donen per a signar, sobre la campana, un Pla Especial (PEC) decebedor, faraònic, sospitós. Així i tot, l’optimisme per la fi de l’era Barberà i per la derogació legal de la prolongació incentiva iniciatives privades que milloren el poble, tot i la inacció pública, la lentitud, la burocràcia, l’absència d’un full de ruta… A conseqüència de la millora de la qualitat de vida, pugen els preus de l’habitatge i dels lloguers, que havien estat per terra.

És temps de solucions, sense maniqueisme, demagògia ni populisme. Qui li posa el cascavell al gat?

Any 2024. Tenim, encara, problemes de convivència, de delinqüència i de drogues, de desprotecció patrimonial, de llicències, de brutícia, de solars abandonats. I se n’afigen uns altres: l’especulació dels fons d’inversió, els excessos de la turistificació o la negligència política, que disparen els preus, com ja vaig explicar en este article de La Vanguardia. És un fenomen global, però el Cabanyal està a anys llum de Russafa, que diuen alguns desinformats.

El diagnòstic d’alguns és temptador, per la seua simplicitat: el problema principal del Cabanyal és que uns quants guiris passegen pels nostres carrers, beguen sangria en les terrasses dels bars o lloguen un airbnb. La culpa de tot és del turiste i del llogater. Per descomptat, des de 2015, han apujat els preus de lloguer i han obert alguns bars… però és que al Cabanyal en 2015 no volien vindre ni les rates, i els qui apostaren per un futur ací, per ad ells i les seues famílies, eren vists com uns romàntics.

És possible que alguns tinguen nostàlgia d’aquella realitat en la qual es podia llogar un sostre per 200 euros i assistir a afters en cases ocupades, emparats per la degradació instaurada per Rita, però ¿quants cabanyalers volen preservar el Cabanyal degradat i inhabitable que heretàrem del PP?

Entre els pocs que optarien per un futur així i el gendre de Juan Roig (un tal Centeno, un de tants dels del guany sense escrúpols, a qui molesten els hospitals i els instituts de la platja) hi ha una immensa majoria de veïns que vol una solució definitiva als problemes de sempre, que aplaudiria a qui plantara cara als especuladors i que substituiria el PEC –fallit, desmesurat– per un pla sòlid i ambiciós d’habitatge social (sense martingales), que també permetera l’accés a la vivenda als jóvens i que atemperara els preus desorbitats. Hi ha molt a resoldre per a que el Cabanyal siga allò que ensomiàrem contra Rita: un poble sancer i viu, on els veïns siguen el centre de les decisions polítiques. És temps de solucions, sense maniqueisme, demagògia ni populisme. Qui li posa el cascavell al gat?

Portada: barques en la platja del Cabanyal l’any 2019 © Felip Bens | Foto 2a: casa en estat precari en el cor del Cabanyal © Felip Bens