Contra la polarització, contra una conversa pública infectada, contra la sensació d’un futur infaust i un present que penja d’un fil. Contra tot això, hi ha un remei: pregunta per València. O si és el cas, per la ciutat que millor convinga, sempre que tinga un baròmetre municipal. València el té i, amb freqüència, polsa l’opinió dels veïns sobre aquells assumptes que afecten la ciutadania local. La mostra, més àmplia que la de la majoria d’enquestes autonòmiques (més de 2.300 entrevistes), és un gran espill de la realitat, encara que les seues pistes no conciten massa atenció.
Les dos últimes publicacions del baròmetre, sobre seguretat i benestar, de gener a març de 2024, podrien fer-nos creure que vivim en un entorn idíl·lic, sense conflictes, en un equilibri quasi complet. No és que les dades es cuinen massa o siguen parcials. Excepte xicotetes diferències, venen mostrant la mateixa foto en els últims anys.
Els habitants de València diuen sentir-se bé en un 7,3 en una escala d’1 a 10. Diuen tindre un grau de satisfacció amb la ciutat de fins al 8,2. Diuen confiar en el futur de València fins al punt que el 40% creu que la ciutat millorarà d’ací a un any i el 25% confia que es mantinga almenys igual. L’optimisme és també intrínsec: un 82% diu tindre una bona o molt bona salut. Diuen dormir de mitjana 7 hores. Quan se’ls pregunta pels principals problemes de la ciutat, els dos temes més repetits són la falta de neteja (13,8%) i el trànsit (7,6%).
Si vols sentir-te bé, pregunta’m per València. Se situa la ciutat en una particular Arcàdia feliç? Hi ha una excepcionalitat a la valenciana? Lamente intuir que no, més enllà d’una elevada imatge de la ciutat sobre si mateixa, proporcionalment inversa a la reduïda confiança pròpia.
Les enquestes internes de les principals capitals espanyoles manifesten un grau d’autosatisfacció semblant. I en tots els casos contrasta amb l’opinió quan se’ls pregunta per l’administració autonòmica o estatal. El 45% d’habitants de Barcelona considera molt bona la gestió del seu ajuntament, percentatge que es reduïx al 35% si es pregunta pel govern d’Espanya. Els ciutadans de Madrid valoren amb un 5,9 la gestió del seu ajuntament però amb un 5 la del Govern Central.
Els problemes que s’associen amb l’àmbit autonòmic passen a ser més profunds (precarietat laboral i accés a habitatge), mentres que, en referir-se als d’àmbit estatal, pareixen plenament mediatitzats. Els ciutadans de València diuen que el principal problema d’Espanya, en un 19,9%, són els partits polítics, mentres el 18% concreta que ho és la política estatal. A més d’exhibir una pista poderosa (la confrontació amb el Govern Central, mobilitza), són xifres que menyspreen la capacitat de la ciutat per a resoldre els seus problemes. La condescendència ciutadana correspon a una visió tematitzada per la qual, en aparença, la capital valenciana només està per a assegurar les festes, la neteja i el trànsit.
L’economista Ignacio Ezquiaga, un dels principals experts en les conseqüències immobiliàries del boom, insistix estos dies: si no es fa més VPO és perquè els ajuntaments no volen. “S’han allunyat del seu mandat de crear sòl a cost zero per a poder crear habitatges protegits”, explicava en El Confidencial sobre els reptes municipals.
Essencialment, tot ens pareix bé en la nostra ciutat perquè li demanem ben poc. Hauríem d’aprendre, d’estes últimes dos dècades, que allunyar els problemes és també una manera d’estar més lluny de les solucions.
Foto portada: panoràmica de València en 1858, feta per Guesdon
