Diuen que la història d’una ciutat és la dels noms dels seus carrers. Efectivament: dels que tenen placa, dels que no en tenen, dels que la perderen i sobretot dels anònims que ni tan sols foren tinguts en compte. En el cas de ciutats antigues com València, el seu estudi constituïx una disciplina en si mateixa. Només un exemple, només una plaça: Sant Francesc, General Espartero, Isabel II, Llibertat, Emilio Castelar, Caudillo, País Valencià i Ajuntament. Del tradicional utilitarisme inalterable –noms de convents, de gremis o de camins– a l’obsessió jacobina en conquistar la ciutat a través dels noms de les seues vies, fenomen que comença al segle XIX, que es convertix en una guerra de contrastos al XX… i que acaba en un final buit, provincià i funcionarial. La nostra història, al capdavall.
Òbviament s’han editat molts llibres sobre la matèria, perquè l’urbanòleg enyoradís és una espècie que abunda entre els mascles del nostre país. Després del manuscrit Valencia antigua y moderna de l’erudit Marc Antoni Orellana, l’historiador –i censor oficial– Vicent Boix publicà el primer gran volum d’esta sèrie: Valencia histórica y topográfica: relacion de sus calles, plazas y puertas, orígen de sus nombres. Era 1862 i com a bon romàntic ja escrivia amb nostàlgia del que havia viscut i del que no: “Puedo assegurar que Valencia ha rejuvenecido y que ya no es la de hace cuarenta años”, deia. Es referia a l’enllumenat de gas, la conducció d’aigües potables o l’ampliació de carrers, perquè València ni tan sols havia enderrocat encara les muralles. A fora hi havia algun tímid eixample, algun raval i, sobretot, molts camps.
Un segle després, en 1962, Joan Fuster publicà Nosaltres, els valencians. Llavors la ciutat ja feia molt de temps que no tenia murs, però no tant que havia vist passar la República i la derrota en la guerra. Abans del col·lapse molts dels seus carrers lluïren noms revolucionaris abstractes o concrets –Metal·lúrgia, Durruti– i després de sants i d’aristòcrates. En fi, el cas és que ara la ciutat es transformava de veres. Es modernitzava, com ell mateix certificava: “s’anima amb una alegre pul·lulació de cafeteries estil vagament americanoide i de ‘boutiques’ d’una ‘finor’ que admira, i de senyoretes que parlen en castellà, i d’excelsos neons publicitaris, i d’automòbils immarcescibles”. No cal dir que això afectà els seus carrers, principalment perquè n’aparegueren molts de nous i s’ompliren de cotxes. La ciutat rebia masses d’obrers manxecs i andalusos i alçava ansiosament barris amb edificis com caixes de sabates sobre els camps de sempre i les seues línies rectes.
Per als fills de tots ells, Joan Fuster és essencialment part d’una assignatura que se’ls ensenya en l’institut públic del costat.
A finals de la dècada de 1950, l’avinguda de Tres Forques encara era una via fèrria entre horts. Així apareix en una de les fotografies aèries més famoses de què disposem i imagine que continuaria igual aquell tan simbòlic 1962. Però en uns pocs anys tot canvià. La nova avinguda es construí, i entre 1965 i 1971 s’alçà un polígon de renda limitada –aquelles caixes de sabates– entre l’avinguda i la del Cid, inaugurada el 1972, que substituïa l’antiga eixida de la ciutat cap a l’oest pel carrer de Quart. Aquell polígon, dins de la seua espècie, era peculiar. El grup residencial Antonio Rueda contenia 1.002 vivendes subvencionades, amb diversos edificis de façanes prou llises i opaques: de set i quatre altures, dos torres de dotze, i un grup d’unifamiliars adossats amb passatges comunitaris –la casbah cartesiana, en digueren els autors–. Al voltant s’idearen zones lliures –jardins, replacetes– i davall de les porxades dels edificis, espai per a xicotets locals comercials. Més tard i just al costat, un institut. El projecte rebé menció els Premis d’Arquitectura COACV de 1973.
Enfront d’uns edificis tan optimistes, mentrestant, fluïen els cotxes per la jove avinguda. Per què Tres Forques, per cert? Forquilles o bifurcacions de ferrocarrils a principis del XX? Forques on es penjaven els bandolers antigament? Més probablement en honor al cap Tres Forques, en el protectorat espanyol del Marroc entre 1913 i 1956. El cas és que en el Marroc, precisament, combaté el comandant Joaquín de los Santos Vivanco, mort a Rússia amb la División Azul. El 30 de maig de 1942 fou ferit per un impacte de morter mentres resava el rosari. Quatre dies més tard caigué en combat.
Conte açò perquè precisament un dels carrers d’aquell grup residencial Antonio Rueda fou dedicat al comandant Santos Vivanco. I així es deia encara, després de més d’una dècada de democràcia, en 1992, quan morí Joan Fuster, i el barri ja veia créixer la seua segona o tercera generació d’habitants. L’any anterior, després de tres legislatures en el poder, el centreesquerra havia perdut les eleccions. Com ells no havien considerat canviar el rètol del carrer, òbviament tampoc ho feu la dreta, que governà la ciutat fins al 2015. Llavors el nou govern de centreesquerra sí que retocà alguns noms, inclòs el del carrer Santos Vivanco, que en 2017 passà a dir-se… Joan Fuster.
I el temps ha passat. Ara, en 2024, el complex continua allotjant els descendents d’aquells treballadors vinguts en els anys 60, però també noves famílies arribades de Sudamèrica o d’Àfrica. Per als fills de tots ells, Joan Fuster és essencialment part d’una assignatura que se’ls ensenya en l’institut públic del costat. La majoria d’aquells baixos comercials estan tancats, però en els passatges comunitaris les dones ixen regularment a prendre la fresca i a regar les plantes col·locades amb cura al costat de la porta. Encara no es veuen turistes, però imagine que tot arribarà.
Fotos © Carles Fenollosa
