Em pregunte si alguna vegada s’han menjat una figa directament de l’arbre. Soc incapaç de resistir-me a eixa temptació. Tampoc ma mare: se’n pot menjar més de vint seguides. I domina el colp de canya llarga com un cavaller medieval la llança.
Els horts d’on vinc solen tindre una figuera entre tarongers, prop de la bassa de reg. Les figues, diuen, són menjar de pobres i fan costat a la fertilitat. Això els atorga un no sé què d’arbre familiar, tant que haurien d’aparéixer en el llibre de família.
Els meus pares en plantaren una quan jo era ben menut i la manaren talar trenta i tants anys després, quan les coses van deixar de ser com pensàvem que serien. Els seus fruits proporcionaven una dolçor que esclatava després d’una concepció laboriosa i lenta. Eren de pell negra, de la grandària de la llengua d’una persona enamorada. I en obrir-les per la mitat, aguaitava una imatge com de Via Làctia enrogida. No recorde qui la va serrar, segurament seria el meu cunyat, que sempre se les ha donat de conéixer els temps del camp (i de saber-ho tot).
Les figueres proporcionen una ombra fresca i cridanera (me’n recorde de quan m’amagava al costat del seu tronc i mirava cap amunt per a contemplar el disseny que formaven l’entramat de branques tortuoses i fulles aspres; ni un raig de sol arribava fins a terra). De fet, són el pati de joc preferit de molts pardals. Les veia picotejar la pell d’un fruit fins que extreien la carn, i quan ja em semblava suficient, em feia visible; la merla en qüestió s’allunyava cridant com si fugira d’una casa en flames. Aixina, aprofitava per a menjar-me la figa començada: ningú controla la maduresa dels fruits del camp com els pardalets.
De tant que viu, la vida de la figuera marca com és el temps de les famílies. Al remat, parlar de les figueres em porta a pensar en els meus. És un termòmetre dels dies de benestar que tinguérem. La segona figuera que plantaren ma mare i mon pare ja no ens abastix de fruits tan dolços com la primera. Molts es queden dalt i altres es precipiten a terra, com les paraules mai dites.
Teofrast, el considerat pare de la botànica, deia que les figueres prosperen en els llocs que s’estimen. I tenen raó. Les figueres. De moment, no sé cap a on pegar quan tinc necessitat de menjar figues com aquelles.
