Huerta. Vara de la calle San Vicente, Traste 9. Partida de La Torreta. Barraquetas. Barrio de San Jorge. Tots estos noms, que donen compte en els documents oficials dels segles XIX i XX d’una peculiar riquesa toponímica, indiquen al lector un mateix espai: el racó de terra que, vorejant el camí que conduïx a l’Horta Sud, més enllà de la Torre, tanca en un dels seus extrems inferiors el terme municipal de València.
Amb fronteres definides pels camins Vell de Picassent i Reial de Madrid, un grapat de sendes i un ramal de la séquia de Favara, el barri de Sant Jordi ha estat històricament un conjunt d’habitatges disseminats i molt allunyats del nucli urbà, en els quals l’agricultura era l’activitat principal des de temps immemorials. “Todo son huertas destinadas á trigos, cáñamos, maíces, legumbres y hortalizas, con multitud de moreras”, referia Antoni Josep de Cavanilles a finals del segle XVIII en les seues Observaciones del Reyno de Valencia. “En la legua que falta hasta las puertas de Valencia”, escrivia Alexandre de Laborde poc després, “se reúnen las mayores bellezas: campos que verdean, árboles variados, barracas aseadas, caseríos sin número por todas partes, lugares que se dexan a los lados, multitud considerable de pasageros, y un movimiento general y continuo; todo esto forma un quadro interesante y delicioso”.
Ocupades per un grapat de famílies estretament relacionades entre si per vincles familiars (els Alcaraz, March, Gascó, Mandingorra, etc.), les vivendes del barri tendien a ser modestes edificacions d’una planta: unes quantes cases de llaurança i algunes barraques envoltades d’una horta feraç. El nucli feia vida senzilla en les albors de la modernitat: els seus habitants complien amb els preceptes religiosos en l’església de Sant Andreu (i, posteriorment, en les de la Creu Coberta, l’alqueria d’Alba i la Mare de Déu de Gràcia de la Torre), festejaven sorollosament el dia del seu patró cada 23 d’abril, es reunien per a fer tertúlia a la vora de la séquia i visitaven els pobles de l’Horta Sud i la ciutat a peu i, posteriorment, a bord del famós tramvia que glossà Joan Francesc Mira, il·lustre veí del camí Reial.
Però el discórrer plàcid i amable de la història en el barri de Sant Jordi no duraria eternament. La vida en aquells camps es va vore dramàticament modificada a causa de dos esdeveniments. Primer, la construcció del nou llit del Túria, que trencà els camins tradicionals que connectaven Sant Jordi amb la ciutat; posteriorment, la ràpida degradació de l’espai, consentida per les autoritats municipals: a començament dels anys 90 moltes de les barraques i cases van ser okupades, cosa que va donar lloc a un assentament xabolista caracteritzat per l’acumulació de brutea i unes pèssimes condicions higièniques. Alguns dels veïns, forçats per la situació, hagueren d’assolar les seues vivendes centenàries a causa de l’estat de ruïna. En els últims anys només un grapat de cases i barraques podien recordar la fesomia històrica del nucli.
El barri, però, conservava fins a este mes d’octubre un tènue fil de vida. Les inundacions han devastat el que restava. Les cases han perdut murs, portes i estris. I els camps són hui un cementeri fangós de caravanes i cotxes. La situació de Sant Jordi, varat en terra de ningú entre Alfafar, la Torre i Sociòpolis, ignorat per una ciutat de València que ni tan sols recorda el seu domini sobre aquell tros de terra i que el condemna, una volta més, a l’oblit i al silenci.
Portada: Pepito March Ramon i una veïna en les festes de Sant Jordi de 1951. Arxiu J. R. March | 2a: vista de les cases i barraquetes del Barri de Sant Jordi en el plànol de València de 1925-1944.
