Una avinguda sorgida d’una platja de vies que acabava en la primitiva Estació del Nord, situada en el solar que després ocuparia l’edifici de Telefónica. Però molt abans de ser avinguda o espai ferroviari, des del segle XVI, estos terrenys al sud de la muralla cristiana eren horts. Una part pertanyents al Col·legi de Jesuïtes de Sant Pau, que després de l’expulsió de la Companyia de Jesús en temps de Carles III es va transformar en el Reial Seminari de Nobles Educands; amb de la desamortització de Mendizábal, va passar a ser l’Institut General Tècnic, més tard Institut de Segon Ensenyament i, finalment, l’actual Institut d’Educació Secundària Lluís Vives. L’altra part d’estos terrenys, la que limita amb l’actual plaça de l’Ajuntament, pertanyia als horts del Convent de Sant Francesc.
L’any 1910 va ser especialment actiu quant a projectes urbans per a València: el Mercat Central, l’edifici de Correus, el nou ferrocarril directe a Madrid, i també la proposta de l’arquitecte Frederic Aymamí per a una ambiciosa reforma interior de la ciutat, encara que moltes d’estees iniciatives tardarien a executar-se o fins i tot serien descartades. La ciutat mantenia pràcticament la mateixa estructura viària de la València emmurallada, excepte per l’obertura del carrer de la Pau i l’enderrocament del degradat Barri de Pescadors. La proposta d’Aymamí, va ser molt ben rebuda i, segons comentava la premsa local, significava “transformar Valencia en una ciudad moderna y elegante, convirtiendo en anchurosas vías multitud de callejuelas tortuosas y enredijos urbanos atentatorios a la higiene y sin resplandor alguno de arte”. Encara que això significava, entre altres enderrocaments, la pràctica desaparició del Barri del Carme.
Tres grans eixos definien la reforma: l’avinguda de l’Oest, des de Sant Agustí fins al pont de Sant Josep; l’avinguda del Real, entre el pont del mateix nom i la plaça de la Reina, llavors una placeta que es redissenyava com una gran plaça amb les dimensions actuals, i una nova via per a connectar la nova Estació del Nord del carrer Xàtiva amb la plaça Emilio Castelar, actual de l’Ajuntament. Però esta avinguda va haver d’esperar a la finalització de les obres de l’estació en 1917 per a poder començar a executar-se, una vegada alliberada de les vies del ferrocarril.
Tornant a 1953, any en què segons l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va ser presa esta fotografia de l’arxiu de la família Cuyàs, la ciutat encara es recuperava de les seqüeles de la Guerra Civil; les cartilles de racionament havien desaparegut en 1952, i l’ajuda nord-americana, fruit dels nous tractats amb els Estats Units venia a pal·liar en una certa manera les deficiències alimentàries en moltes llars en forma de llet en pols, mantega i formatge, mentre que els xiquets celebraven l’arribada dels xiclets americans que repartien els marines quan alguna flota ianqui atracava al port.
Respecte a l’avinguda, va rebre la seua primera denominació com Amalio Gimeno, metge i polític liberal republicà. No obstant això, en 1934 l’ajuntament republicà va decidir substituir este nom pel de Nicolás Salmerón, ministre de Gràcia i Justícia durant la Primera República. Evidentment, després del triomf colpista Nicolás es va quedar sense avinguda, que va passar a portar el nom, el setembre de 1940, de qui va ser alcalde de València entre octubre de 1927 i febrer de 1930, Carlos Sousa Álvarez de Toledo, marqués de Sotelo.
En la fotografia de 1953, s’aprecien alguns dels edificis més representatius. El primer, a l’esquerra, és el de la Tresoreria de la Seguretat Social, construït en 1927 per Enrique Viedma. Popularment conegut com la Casa del Xavo, en referència a l’import de cotitzaven els seus afiliats –el xavo era una moneda de 10 cèntims de pesseta–. Al seu costat, es trobava el Gran Teatre, obra de Francisco Almenar, convertit en sala cinematogràfica poc després de la seua inauguració. En 1945, davall la direcció d’Emilio Pechuán i l’arquitecte Javier Goerlich, va ser remodelat completament i canviat de nom com a Cinema Rex, fins que en 1993 es va perdre una de les millors sales cinematogràfiques de València.
D’altra banda, fent cantonada amb el carrer Periodista Azzati se situa l’edifici del desaparegut Banc Vitalici, el projecte i la direcció d’obres del qual va encomanar l’arquitecte català Lluís Bonet a Javier Goerlich, qui, per cert, va instal·lar en el quart pis d’este edifici el seu estudi i habitatge particular. A la dreta de la imatge apunta un altre edifici d’Enrique Viedma, el de la companyia d’assegurances La Unión y El Fènix. Al fons, l’imponent Edifici Martí obra de Francisco Almenar, conegut popularment com la Finca del Porquero, tanca la perspectiva d’esta curta avinguda amb una llarga història i magnífics edificis dedicats en la seua majoria a ús oficial i sector terciari que porta a la resta del món, per via fèrria, al mateix centre de la ciutat (de moment).
