Josep Renau i l’Alemanya comunista

by | 06/03/2024

Fugint del franquisme, l’artista valencià s’exilià primer a Mèxic i després a la RDA, on va morir

Fa molts anys vaig agafar un tren de Berlín a Halle, al land de Saxònia-Anhalt, en Alemanya. Fou amb l’únic objectiu de visitar un dels murals de Josep Renau (València, 1907 – Berlín, 1982) disseminats per l’antiga RDA, on a partir de l’any 1958 continuà un exili que havia començat el 1939 a Mèxic. Renau fou un dels primers comunistes valencians i un artista molt interessat a crear el que ell anomenava Nova Cultura. A finals de la dècada de 1920 consistia en transformar la societat fugint dels paisatges de Sorolla “com el diable de l’aigua beneïda”. Ho feu sobradament durant els anys 30, però la seua República perdé la guerra i hagué de continuar la lluita en una altra banda.

Quan vaig arribar a Halle era ja de vesprada i allà on preguntava no sabien de què els parlava. Llavors no hi havia mòbils com els d’ara, la gent tenia menys ansietat tecnològica, però no podia trobar en dos segons un mural en un mapa. Estava a punt de perdre la fe quan, en la botiga d’un museu d’art contemporani, vaig fullejar unes quantes guies turístiques. Cap al final d’una d’elles es mostraven fotografies de Halle-Neustadt, la ciutat nova construïda el 1967 al costat de la Halle antiga, amb molt d’optimisme històric i molts blocs de pisos estil realisme socialista, en un dels quals, de sobte, el vaig vore: l’edifici dels murals de Renau.

Hi vaig anar en tramvia. Eren onze parades des del centre i un viatge entre dos èpoques. Queia el sol. A mesura que avançava, els carrers esdevenien avingudes; les cases, aquells edificis quadriculats d’apartaments; i les places, parcs immensos. No vaig tardar a trobar-lo. La façana era grisa, un rectangle horitzontal ple de finestres sense balcons, només trencat perpendicularment per un mural vertical a cada costat. Els feu en 1972 i són dos meravelles de color i geometria. L’esquerre, El domini de la natura per l’home, dibuixa gratacels esveltíssims estirant-se fins al cosmos, on batega una estrela roja. En la base hi ha el domador d’allò indomable i del poble i els seus engranatges. El de la dreta, Unitat de la classe treballadora i fundació de la RDA, mostra les masses proletàries victorioses davall banderes roges, sobre dos grans mans que s’encaixen simbolitzant l’acord i la concòrdia. En les altures descansa un Karl Marx d’aire omnipotent i magnànim.

Eren altres temps, al remat, i el de Renau no fou mai un art de mitges tintes. Fou un art de fe i de combat, i també va perdre aquella guerra. Encara estem pagant els plats trencats de la derrota, però eixe és un altre tema. Açò és més o menys el que vaig escriure en un quadern tornant en tramvia. Feia fred. Fora el carrer era fosc i buit. Dins, les llums eren blanques i el vidre s’entelava.

 

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.