M’agraden els bars, escenaris de pèrdua de la ingenuïtat, de celebració, de confessió, de química visual, de gestuari intel·ligent, de descobriment, de màgia, d’amor. És difícil definir on estigué el primer bar de la història. Pogué ser qualsevol lloc on trobar repòs i conversa, un got de vi i una sopa calenta. A l’ombra d’una parra menorquina o en un casalot del Maestrat, d’amples parets de pedra seca. Qualsevol racó del món.
Diuen que els primers bars són cosa dels romans, però ves a saber. Penseu en els pobles salvatges que conqueria Alexandre el Gran i el deixaven bocabadat, de Líbia a Samarcanda, per la civilitat en l’art del plaer. Per tot arreu s’estenien les bacanals, que no són un bar, però quasi.
En el Japó, país d’acendrat tavernisme, tenen la tradició de les izakaya, del segle VIII, tendes que venien alcohol i que començaren a servir-lo als clients en el mateix local. Té una lògica implacable, açò de tastar allò que t’emportes. Casa Montaña, la millor taverna del cap i casal, era just açò. Un lloc on anaves a omplir la botella de vermut i te’n servien un gotet i uns cacaus. La majoria dels entranyables ultramarins, hui desapareguts, amb aquella olor de fesols i vinagre, ho oferien també, amb el pretext de la xarreta.
Deixà escrit José Ballester Gozalvo, en el seu passeig pel Grau i el Cabanyal: “avanzo por la calle Chapa, donde imagino ver la Tenda de Vento, lugar favorito de reunión de muchos obreros del puerto”, botiga i bar, un clàssic que entronca amb la tradició dels pubs com a lloc de trobada i esplai de les classes treballadores d’Irlanda i Gran Bretanya. També es referix al bar del vell federal Diego Arlandis, on es reunien els equipiers del Llevant FC. Bars i futbol, un altre indefugible maridatge. És sabut que la moneda a l’aire de l’altre club de la capital valenciana la refilaren en l’andana del Bar Torino i que, abans que es fundara el València FC, i també després, les copes en disputa s’exposaven en els bars del carrer de la Pau.
Parlàvem de pubs, de parets de fusta, cervesa negra, whisky i núvols de fum, fins a la prohibició. Pub ve de públic, des que es reconvertiren per llei en llocs públics on podia anar qualsevol capaç de pagar el compte. El bar també ve d’allà, després que s’introduïra el mot francés barre, barrera entre el cambrer i el client, barra. Ja sabeu, doncs, que barra de bar és un pur pleonasme. Així que millor taulell. Taulell fascinant és el que trobaren en Pompeia, baix de la cendra ploguda pel Vesuvi l’any 79 dC, que ha conservat les policromies dels animals que oferien per a menjar i fins i tot l’estampa bucòlica d’una Nereida a lloms d’un cavallet de mar. Thermopolium, li deien a estos bars i n’hi havien huitanta.
Sempre pensí, conscient del possible anacronisme, que Ausias March maurà algunes de les seues imàtgens poètiques en llargues nits, entre efluvis, en el Mesó de Morella, amb el seu pati interior i les pilastres que li donen un aire tant de taverna del Segle d’Or. A cavall entre el carrer de Dalt i el de Baix, en el Carme valentí, entre faisans rostits i pitxers de vi.
Tots tenim els nostres bars en la nostra ciutat, el bar on glatírem amb força per alguna passió indòmita. O els teníem fins fa no massa. És un bon moment de retindre’ls en la memòria, ara que el bar és ja senzill aliment per a la nostàlgia, un altre anacronisme. De quan la gent s’havia de relacionar amb la paraula i el gestuari, en aquells grans teatres de la vida, de quan la vida podia portar-te de bar en bar. El Polp, què sé jo. O el Bar de Mou. El Negrito, la Cova del Mero, A mordiscos, Microbio, Perro Negro, La Edad de Oro, Los 27 amigos… Podríem dir-ne mil, en un moment. Potser caldria una història dels bars, abans que la desmemòria i la modernor els arrasara per a sempre.
Foto portada: Nereida damunt d’un cavallet de mar, pintura mural anònima de la Vila d’Arianna de Pompeia | 2a: Nereida sobre cavallet de mar en el thermopolium restaurat en Pompeia