Arturo Belano i Ulises Lima podrien ser valencians. Haurien de ser valencians. Els dos representen el realvisceralisme, el corrent literari imaginat per Roberto Bolaño en la magna obra Los detectives salvajes (Anagrama, 1998), que a hores d’ara s’ha consolidat com un símbol de la recerca de tots els miratges que perseguim a través dels camins del plaer i del dolor.
Els amics galopen el laberint americà entre avingudes populoses i deserts miserables, autobusos, habitacions d’hotel, poemes desesperats i udols que obrin com un ganivet en flames la carn de la joventut. Busquen. Incansablement busquen. A l’altre costat els espera el mite evanescent, el sol ponent de la planura i de la mort. Però mentres van buscant, estan vius. I el seu batec impulsa un torrent de sang que arrastra somnis i generacions: les oxigena, les renova. Pel camí troben l’amor i perden algunes coses, moltes. Alcen països imaginaris que coincidixen amb la ferida geogràfica dels països reals. Penetren en catedrals invisibles amb els ulls plens de llàgrimes i les mans tremolant. Emmalaltixen de gravetat, a la fi.
Els valencians som realvisceralistes, viscerealistes fins al moll de l’os. Ens han destruït tots els elements tangibles de la nostra recerca permanent. No tenim bandera. No tenim llengua. No tenim història. No tenim país. Almenys no a la manera de les sòlides nacions de marbre que per un llunyà avatar de llances i canons se les van construir a mida fa molt de temps i ara les fan flamejar a la porta d’ampul·losos edificis neoclàssics. No hem escrit relats triomfants. No tenim sinó un folklore llunyà i algunes gerres antigues de ceràmica venerable. Un grapat de decasíl·labs, al remat. Determinats noms d’avingudes i festivitats escampades pel calendari com un polsim de sal sobre el pa desganat de l’oficinista.
Ens adorna una nodrida col·lecció d’executors per acció i per omissió. Per amor i per odi. Quan representem el ritus violent del jo ens ix una cosa ben trista. Ens hem volgut matar tant entre nosaltres, tan insistentment, que ja no ens queden tombes lliures. No tenim rostre, sinó màscara.
Però veges tu, a pesar dels pesars, seguim sent. O així ho sentim molts i, ben vist, tampoc en som pocs, ni de bon tros. Amb la tenacitat de la brúixola i els animals migratoris que invoquen forces cegues a través de milers de quilòmetres per a trobar el seu riu, sense que els importe la dificultat o l’aparent destrellat del viatge. No tenim ni una sola carta bona a les mans, però seguim jugant, com si no tinguérem un altre destí. Ens fonen mines senceres de plata per a fer la bala que ens liquide i no hi ha mans, no poden amb nosaltres. Ens mutilen, ens mutilem, i tornem a nàixer com a puntes d’estrella. Es meravellava Joan Francesc Mira que a hores d’ara persistisca encara la noció de valencianitat. Però eixa és la clau.
Ací estem. Ens habita alguna cosa indestructible. Un convenciment emotiu, irracional i salvatge. Un amor primari. Un esguit de sang que, vullguem o no, és compartit fins i tot entre enemics irreconciliables. Més o menys conscient. Més o menys aigualit. Més o menys tòxic. Més o menys pur. Però ací estem. En la nostra hora més terrible. Entre colls de mar que aneguen la coberta i capitans covards. Amb un grapat de mariners i mestres d’aixa que fa dies que no dormen i un mapa fet banderes en alguna part que no sabem. En tenim prou i tampoc este serà el nostre darrer 9 d’Octubre. No pararem de buscar, de continuar la recerca pels carrers, els deserts i les catedrals. Serem realvisceralistes o no serem, serem valencians fins a la fi dels nostres dies.
