Llíber és un poble de la Marina Alta, a la Vall de Pop, que participa d’aquella aurèola de locus amoenus de ruralisme, paisatge i bona vida que, com el revers plaent de la balena blanca, atrau els ancians Achab del món a la cacera ultramarina. Sols que ells no branden l’arpó, sinó una considerable pensió i les rendes d’alguna venda allà baix dels núvols grisos perpetus. Tampoc tenen pata de pal, sinó carret de golf, però els impulsa un furor idèntic de cobrar-se la peça més desitjada. De domar la naturalesa i descansar per fi sobre el seu robust cadàver el temps que els déus i el whisky marquen en el calendari.
La platja dels Tamarindos és una llengua de vegetació i arena en la cara nord del port de Dénia des d’on es contemplen crepuscles inigualables en caure el sol darrere del Mondúver. Podríem argüir altres virtuts, però basta dir això, que és una platja. Arena i mar, que deia Miguel Hernández. Voler dir-ne més seria fer el joc al capitalisme salvatge que xifra en el benefici econòmic el moll de qualsevol argument.
Ara, tant Llíber com els Tamarindos estan a punt de rebre una ganivetada que els canviarà per a sempre. El primer en forma de PAI de vora 500 xalets enmig d’una de les poques àrees belles i naturals que ens queden. La segona davall la petjada paquidèrmica d’un centre comercial i d’oci –impulsat pel Govern Valencià– que la soterrarà davall una mortalla de formigó. Semblen residus d’una altra època i unes altres formes, però la meua comarca viu un revival furiós estil anys 90 al qual només li falta la brillantina als cabells i la ratlla de farlopa damunt la tapa del cedé d’Alejandro Sanz. Fins i tot han tornat les camises color pastís i el nacionalcatolicisme. També el col·laboracionisme autòcton, format a parts iguals pels embadalits per la lluentor dels doblons d’or –que serviran copes i netejaran piscines a 10 euros l’hora si se’ls apareix la Mare de Déu– i els que aspiren a mullar en el calder dels amos quan estos ronquen l’olímpica becadeta.
I entre mitges esta la societat civil que no s’hi resigna. Manifestacions a Llíber i a Dénia. Pronunciaments públics. Combustible per a xarxes. Accions belles i valentes. Però és difícil substraure’s a la sensació que fins i tot estes espurnes d’aldea gal·la complauen els promotors. Com el pescador que s’alegra que tire el peix perquè així és més divertit i no dubta que a la nit el tindrà escatat, torrat i obert al plat. Però caldrà continuar estirant del fil. Per si de cas. Perquè el golfàs només se salva quan bota, mossega la línia i talla l’ham.
