És el vers més conegut de Cesare Pavese, ja sabeu: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. Bellíssima anticipació del suïcidi del poeta, ferit per ingratitud d’amor de Constance Dowling. Calma, no és este article un intent pedestre de vulnerar els vedats de lletra de Toni Sabater. Desconvoqueu els padrins. Siga retirada la forca de la plaça. Gasteu en vi les misses en sufragi de la meua ànima.
És sols que fa massa temps que em ronda, amb insistència de martell, l’anunci de la mort en la mirada dels fanàtics. La veig a tota hora en les pupil·les excitades de violència d’adolescents que enarboren la bandera de la destrucció dels sistema, mentres es bressolen lactis i confortables entre els pits del sistema. La veig en els discursos de la bona gent que, com els neurastènics belle epoque, s’han avorrit de pau –tu per al mort– i volen guerra. Un poc perquè sí. Un poc perquè toca.
L’esguard de la mort que vindrà té el color dels diners infinits que s’han invertit en un estat de consciència contrari a la conservació de la cultura, el dret i els fets essencials de l’humanisme. I cavem la terra al compàs, amb pics, amb mans, amb crits, per desenterrar el crit més ranci del feixisme espanyol vivalamuerte. Ja veieu que la poètica de Millán-Astray superava fins i tot el neorealisme italià.
A mi m’han convençut, quà voleu que vos diga. Ho reconec, què hi faré, covard de mi.
Després de resistir fins a l’últim cartutx i vore caure els castells successius del món garantista que vam crear, després de vetlar cada nit a l’espera de l’ona que supere d’una vegada l’escullera i ofegue els drets dels pobles, ja tinc ganes que vinga la mort si és que la mort és inevitable.
Tindre la dreta més incapaç d’Europa no ens salvarà massa temps. Als valencians, de fet, ja no. I la llàstima, pense, és que siguen les recialles de la socialdemocràcia posada entre l’espasa i la paret les que pal·lien el colp autoinfringit. Les que fan gratuït, en part, triar entre el caos i la violència social expressada en un vot.
Per això, si he d’escollir, demane que els ulls que miren mort i criden mort troben d’una vegada el seu espill i es miren fins a les darreres conseqüències. No hi ha, potser, altra possibilitat de despertar del malson del feixisme.
Si no, sempre ens quedarà anar a Torí, buscar un Airbnb –l’Hotel Roma ja no existix–, preferiblement ubicat en el número 49, i, com va fer Pavese, deixar allí córrer la història…
