La vigència de Maria Ibars

by | 16/01/2025

Quin sentit conserven tants anys després les novel·les de l’escriptora de Dénia? Bellesa i significat se superposen en la seua obra
Temps de lectura: 2 minuts

Fa poc llegíem ací mateix la notícia que Correus havia llançat una edició de 72.000 segells commemorant la figura i l’obra de la deniera Maria Ibars (1892-1965), escriptora de l’any 2024 per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Maria Ibars té estos dies, a més, una magnífica exposició en la capital de la Marina Alta, dona nom a un Institut de secundària i, si fa no fa, la podria citar qualsevol persona informada sobre la història cultural dels valencians, però… quina vigència literària té? Quin sentit conserven tants anys després les seues obres? La temptació és pensar que ella, com altres clàssics, romanen com a vetusta trivialitat, triperia de l’erudició, l’equivalent literari al pitxer xinés en què es convertixen els expresidents, un mira’m i no em toques pensat per a consternar els estudiants i envanir uns pocs especialistes. Però res més lluny de la realitat. Val com exemple la novel·la L’últim serf. A l’ombra del Montgó ,disponible en l’edició que la Institució Alfons el Magnànim acaba de reeditar i la redacció final de la qual està datada en 1958, tot i que que l’acció se situe en les primeries del segle XX.

La lectura de l’obra cimera de Maria Ibars ens situa davant d’un talent literari de potència polièdrica. En primer lloc en la mateixa concepció del relat, perquè la novel·la no seguix una trama lineal, sinó que es planteja com una espècie de mil i una nits valenciana contada pel narrador múltiple de les dones que encaixonen pansa en una nau de Dénia. Al caliu del triador es van desgranant una a una les històries del poble, fets tràgics, emotius, polítics, romàntics, testimonis del segle prodigiós que naix sense acabar de deixar arrere el ruralisme i les tenebres. Per baix, com a fil conductor que dona sentit a l’obra, es desenvolupa la peripècia vital del tio Batiste, home de confiança del senyor Jordi Baltimore i que patix en les seues carns la violència econòmica del capitalisme incipient sense ser-ne ni tan sols conscient.

La càrrega de la denúncia ibarsiana és plenament moderna. L’obrer pobre que s’enfronta a altres obrers pobres, embadalit per les promeses insubstancials de l’amo. Altrament, el text és un monument lingüístic ple de vivesa. El valencià popular dels personatges és el testimoni deliciós d’un moment en què la nostra era la llengua de tots els dies i tots els fets. Traspua veritat i oferix un catàleg lèxic desbordant al servici no sols de l’eficàcia narrativa, sinó també d’un acurat lirisme en què bellesa i significat se superposen.

Llegiu a Maria Ibars, desconfieu de la perea i les prevencions que ens provoquen a vegades els aniversaris oficials. Regaleu-vos una escriptora  que ens ajuda a comprendre una època i a estimar-se un país, una gent i una llengua.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació de Tirant lo Blanch il·lustrada per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta, la novel·la juvenil El mag de Montrose i la novel·la Estiu.

Et pot interessar

La biblioteca punitiva

La biblioteca punitiva

La diferència entre la narrativa prescrita en l’assignatura de Valencià i la de Castellà és abismal i contraproduent