Feia un calor antinatural per a ser Galícia i a mitjan vesprada ens van refugiar en un museu a Cee, a prop de Fisterra, en l’extrem sud de la Costa da Morte. L’edifici era una sòlida construcció de línies rectes, finestres simètriques i façana de pedra que s’obria a una plaça que en altres temps fitava amb la ria. Dins, s’exposava una eclèctica col·lecció d’objectes escolars, musicals i religiosos que recordaven la figura i l’obra de Fernando Blanco de Lema (1796-1875), filantrop gallec que pastà una immensa fortuna a Cuba i que, a l’hora de la mort, en no deixar descendència, ordenà els seus quatre marmessors que dedicaren cadascun dels 750.000 pesos d’or que posseïa a regalar als xiquets de la seua aldea que el que més falta els feia: accés a l’educació.
Gràcies a ell, a les primeries del segle XX, Cee va tindre centre de primària i secundària, on s’encabien més de cent infants per aula, rapats, vestits amb el dol rigorós de la pobresa, alguns sense sabates, la mirada redona i atentíssima al milacre de les xifres, els relleus i la mecànica de la realitat. Eren els últims entre els últims en un país que s’arrossegava en els ravals de la història, ja perdut el vagó de la modernitat i la llibertat laica que fumejava a Europa sense fer parada al sud dels Pirineus. En les vitrines del museu s’exposen dibuixos de tall clàssic de xiquetes desaparegudes que signaren en aquells papers un últim i bellíssim testimoni del seu talent abans que la vida les cloguera en l’aspre calabós del matrimoni rural i els matara l’àngel invisible que habitava els seus dits.
En la sala només estàvem nosaltres i el guia, un home d’una quarantena llarga, veu profunda, ironia trista i mirada intel·ligent. En pocs minuts s’establí entre nosaltres aquella solidaritat entre els que tenim una llengua pròpia minoritzada i li vam fer notar, amb un punt de dolor, l’admiració que ens causava la bona salut del gallec en l’exposició i, en general, en la cartelleria oficial del país, governat per forces conservadores des de 1990, amb el breu parèntesi de la legislatura incompleta d’Emilio Pérez Touriño. Albiràvem la possibilitat que l’odi no haguera fet niu tan al nord. Amb Borges, pregàvem “perquè el paradís existisca encara que el meu lloc siga l’infern”.
Però era un sols un voluntariós miratge. El guia ens contà que “ací si parles gallec eres un idepe del BNG o un ‘pailán’ d’aldea. No és sols desídia, és persecució: l’altre dia van agredir una companya meua que duia un grup i explicava en gallec. El més greu és que l’home que la agarrar del braç i la va sacsar a crits ni tan sols anava amb ells. Li va molestar sentir parlar en gallec i es va sentir legitimat per a atacar-la”.
Passats els previsibles condols, ens vam quedar en silenci. Com a valencians, què ens havia d’explicar. El mal de la intolerància fa temps que el tenim a casa, i no enarborat per forasters de mala lluna borratxos de discurs, sinó pels nostres governants amb una mà a la calculadora i l’altra al punyal, per les famílies que abandonen com qui llava un estigma, pel capital que a pesar de la riquesa només és feliç quan li passen la mà pel llom a ponent de Contreras, pels jóvens que militen en la violència contra si mateixos i tiren pedres a l’espill.
Després ens vam acomiadar. Vam continuar caminant. Voliem vore el capvespre. Encara teníem coses a fer.
Fotografia de portada: Cee, en la Costa da Morte
