Cadascú té les seues fantasies d’estiu. El catàleg és conegut, quasi tòpic. Ha esdevingut matèria d’anunci de cervesa i, com tots els miratges organitzats, conduïx a la frustració després de desplomar-te. Amb el dos de bastos et trauen l’as d’ors, escrivia Quevedo. Pagar i plorar, reblava ma uela.
Cap estiu serà l’estiu, has d’assumir-ho, si no és fugaçment i de forma inopinada. Llir d’agost entre cards de jornades idèntiques i punxegudes, platges on no tens lloc, bars que no són per a tu –oh, mortal–, representacions en els mosaics líquids d’Instagram que ferixen de manera íntima la teua carn adulta i sedentària i el teu carnet de ball esgarrat. La ciutat crema en festes a les quals no estàs convidat, cronopio cronopio. I és un alliberament.
És per això que ja em conforme amb poca cosa. Res de tonight, tonight, tonight, Billie the Vision. Cap fomo a declarar. A estes altures, saps o què? El meu somni d’estiu és humil. Em conformaria amb quà un dia emergira enmig de la badia de qualsevol poble valencià un vaixell ben antic i ben armat, amb les veles mullades i els estendards orgullosos al vent, igual té sí amb mitges llunes o penó cristià. Que una veu rogallosa ordenara safarranxo de combat i que els artillers prepararen la munició, que vint boques negres aguaitaren a babord i estribord, que el sol es reflectira en la fulla corba dels sabres.
Davant de la magnífica aparició, continue somiant, es detindria aterrit l’estol de motos d’aigua que fins a fa un minut feien –oh, suprema felicitat– l’imbècil entre les barquetes i els banyistes. Però seria massa tard, perquè ja la nau apareguda els hauria fet presoners per a vendre’ls com a esclaus en un port socarrat i groguenc de Barbaria. Després seria el torn de les llanxes amb oficinistes, cunyats i criptobros que tiren impunement l’àncora damunt de les praderes de posidònia, o eixe navegant –de la rasa de Tifis, qui ho dubta– que decidix posar la música a tota llet en la cala per abolir la vulgaritat del xiulet del vent i el crit de les gavines. A estos no cal enviar-los al mercat d’esclaus. N’hi ha prou amb què engreixen les files dels geníssers per al Gran Turc.
Abans de girar proa a l’infern una altra vegada, la nau que veig quan tanque els ulls llança una advertència irada contra els que munten sucursals de Decathlon en la platja i t’imposen l’espectacle del seu menjador de casa trasplantat a la pedra que besa la mar Mediterrània. Ja veieu què poc demane. Amb això i poder vore-ho amb una cervesa ben gelada a la mà ja ho tindria.
