La “música de telers” a la qual cantava Ovidi Montllor al principi de la cançó “El meu poble”, adaptant “Le Plat Pays” de Jacques Brel, fa ara un poc més de mig segle: les ressonàncies de caire industrial de la història de la capital de l’Alcoià s’han pogut sentir durant els darrers anys en la música de projectes tan diferents entre sí com Las Víctimas Civiles, Júlia, Cavallo o fins i tot bandes de pop i rock com Arthur Caravan o els veïns Inèrcia (que són de Banyeres de Mariola i Alfafara), però cap aliança de músics l’han expressada tan explícitament com la que formen el duo electrònic We Are Not Brothers i el cantautor Hugo Mas. De fet, Música de Telers és el nom del col·lectiu del qual formen part.
Fa ja set anys que van gravar “121 Xemeneies”, una composició inspirada en la Revolució del Petroli de 1873, l’episodi més emblemàtic en la història del moviment obrer de la ciutat, i ara l’han recuperada i expandida en un EP de cinc talls, facturat per Demian Abraxas (és a dir, Damià Llorens, la mitat del duo) i el mateix Hugo Mas, qui posa la seua veu i textos sobre un bastiment de ritmes electrònics marcials, d’una cadència immisericorde, acord amb els fets que descriu. Cinc composicions que ens parlen, amb un llenguatge plenament contemporani, de rebel·lió, sentiment assembleari, defensa del drets col·lectius, justícia social i, com no, repressió per a ensordir totes aquelles pulsions. Qüestions que, passat més d’un segle i mig, encara no ens sonen a velles llegendes. Ni de bon tros. Estan beu presents hui en dia. És música electrònica que ens pot fer ballar i pensar alhora. Que trau ensenyances del passat per a projectar-les, a la seua manera, cap a un futur encara per escriure, però que no pinta massa bé.
Personalment, vaig descobrir “121 Xemeneies” el mateix 2018, quan treballava com a redactor d’un programa de televisió que es deia València Califòrnia (presentat per Nelo Gómez i Sénia Mulayali i dirigit per Pau Berga), que s’emetia en la tele d’À Punt. Quan en À Punt encara es podien trobar espais musicals i culturals, clar: això sí que sembla ja la prehistòria. L’espai, per cert, tenia la mateixa estructura que després va mostrar el celebrat Un país para escucharlo, conduït per Ariel Rot en La 2 de TVE, tot i que ningú ho reivindique. Ni la mateixa cadena, la nostra tele autonòmica, semblava confiar massa en València Califòrnia: l’emetien a la mitjanit d’un dia entre setmana, quan la majoria de la gent ja estava dormint.
El cas és que Hugo Mas ja deia en aquella entrega del programa, quan el vam entrevistar, que la tradició anarquista d’Alcoi “ho travessa tot”. Que tots els músics i creadors de la comarca “estan tocats” d’una o altra manera per aquella herència. “Encara que potser no sempre es manifeste d’una manera explícita”, argumentava. I que la música techno o electrònica, en certa forma, era per a ell com una plasmació musical “del canvi d’una societat agrària a una societat industrial”. Just el que va passar a finals del segle XIX a Alcoi amb una especial significació. Per això aquella entrega del programa finalitzava amb ell i els We Are Not Brothers interpretant en directe “121 Xemeneies”, dins d’una fàbrica abandonada. Enmig d’un paisatge post industrial i una mica apocalíptic, però visual i conceptualment molt seductor, entre The Haçienda (no oblidem que la va posar en peu un segell que es deia Factory) i Berghain, entre Manchester i Berlín. A tots ens va semblar impactant. Un dels capítols dels que més orgullosos quedàrem.
Cinc anys més, Hugo Mas i Damià Llorens recuperen aquella col·laboració en el mini àlbum La Revolució del Petroli (2025), publicat en vinil amb un llibret explicatiu escrit per l’investigador i geògraf alcoià Jordi Tormo Santonja, gràcies al suport dels segells valencians Industrial Complexx, Música de Telers i Abraxas Records. La Revolució del Petroli d’Alcoi en 1873, que va brollar en plena Primera República Espanyola, va acabar amb la vida del seu alcalde, Agustí Albors, a mans dels qui es sublevaven per unes condicions de treball dignes. Va tindre ressò en mitjans com The Times i The New York Times, i va ser resposta amb anys de forta repressió per part del Govern central, després que la ciutat quedara sumida en una intensa olor de petroli, ja que este era el combustible que els obrers revolucionaris empraven per a encendre les seues torxes. Està considerada com una de las primeres grans rebel·lions obreres d’Europa. Més de dos dècades abans de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909.
Hugo Mas i Demian Abraxas amplien ací el seu exercici, podríem dir, d’historiografia musical (si és que tal cosa existix), amb cinc talls –i els seus corresponents textos– que bullen al ritme d’una electrònica feréstega, colpidora i visceral. Un exercici de memòria, mitjançant la música, d’eixos que tant ens calen. Perquè no anem, precisament, sobrats d’ells.
