Jesús Barranco (València, 1966) va debutar en 1981 en la comèdia musical La pau retorna a Atenes de Rodolf Sirera i va participar en l’escena rock de València des de bandes com Sade o Rubber. Instal·lat a Ontinyent a final dels 90, va iniciar el projecte Gent del Desert, una banda de folk rock amb set àlbums i dos singles (a més d’un grapat de col·laboracions en discos col·lectius) a les esquenes on s’alternen, composicions pròpies, musicacions de poetes contemporanis i adaptacions en valencià de repertori internacional. Ha participat en la gravació d’una trentena de discos i ha acompanyat en directe artistes com Carles Pastor, Pau Miquel Soler, Toni de l’Hostal o Tendur. Actualment, és part de La Banda Sonora, el quartet del cantautor Tomàs de los Santos. Recentment, se l’ha vist també al capdavant de Les Marquesettes, banda que presenta un repertori antològic de música pop en valencià feta a la Vall d’Albaida.

Des de gener de 2023 presidix el Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), que farà dos dècades a l’any que ve i entregarà els seus Premis Ovidi Montllor a la música en valencià el 19 de gener de 2025 en Gandia. Dos bons motius per fer balanç amb ell sobre l’actualitat de l’escena i la trajectòria del COM.

–Per si hi ha algú que encara no ho sàpia, què és el COM? És una associació creada l’any 2005 per a donar presència pública, promoció i prestigi a la música que s’expressa en valencià, de qualsevol estil i generació.

–Vint anys han passat ja, i han canviat moltes coses. Sí. Les primeres accions van tindre caràcter de protesta i reivindicació, com la tancada al Palau de la Música de València el 2 de març del 2005, que es considera fundacional. L’objectiu inicial de fer visible l’existència de música en valencià responia a un moment històric concret en què era objecte de marginació deliberada –les institucions no acompanyaven, al contrari–, però també víctima d’inèrcies i prejuís per part de mitjans i de promotores que la feien invisible al públic general. Açò s’ha anat assolint; durant anys, hi ha hagut un creixement exponencial i moltes propostes han merescut l’atenció de sectors cada vegada més extensos. Així, hem pogut plantejar nous objectius, sense abandonar aquell inicial.

–Quines activitats feu? A banda dels Premis Ovidi –que és la que més rebombori alça–, fem cens d’artistes i arxiu de produccions discogràfiques, organitzem cicles de música en viu i concerts d’homenatge, publiquem comunicats, i col·laborem amb entitats afins, tant de caràcter cultural com professional.

–Quina et fa més goig, personalment? Tinc una preferència personal pels concerts d’homenatge; només als darrers anys n’hem fet mitja dotzena i han resultat ben lluïts (a Pep Laguarda, a Lluís Miquel, a Joan Fuster, a Marc Granell i, enguany, al malaguanyat Manolo Miralles –personatge clau en la història del COM– i el Concert del Centenari de Vicent Andrés Estellés). Estos actes de justícia i memòria valen la pena, tot i la dificultat que impliquen cartells tan multitudinaris.

–Quants membres formen el COM? Hi ha un perfil predominant? En som, a hores d’ara, 195, de totes les generacions: des de veterans com Paco Muñoz, Carraixet o Miquel Gil, que començaren en els 70, fins a artistes de recent aparició com La Maria, Bèrnia o D’Altre Poble, passant per generacions intermèdies com Abraham Rivas o Dani Miquel. I el mateix pel que fa als estils.

“El COM està ací des de fa vint anys i no se’n pensa anar”

–Tota esta activitat es fa des del voluntarisme? Bàsicament sí, aquells qui estem a la junta fem voluntariat. En el meu cas m’ha servit per fer confluir les meues dos passions personals, la música i la llengua. I de tindre el premi de poder observar l’escena per dins. I no, no som una empresa amb assalariats. Tampoc no cobrem quota, les activitats es financen projecte a projecte mitjançant convenis i subvencions que hem d’anar buscant i negociant amb institucions tant públiques com privades. No resulta fàcil, però cal dir que les activitats en són moltes i els comptes, sanejats. Evidentment, qui fa un treball per al col·lectiu, ja siga una o un músic, tècnic, dissenyador, informàtic, el fa en condicions de dignitat i transparència i remuneració. Així, no està de més recordar el nostre agraïment a les entitats patrocinadores, que en el cas dels pròxims Premis, seran l’Ajuntament de Gandia i Caixa Popular. I si vingueren temps pitjors i calguera treballar amb plantejaments més modestos, de resistència o de guerrilla cultural, també ho faríem. El COM està ací des de fa vint anys i no se’n pensa anar.

–És un moment difícil, el que vivim. Primer, el canvi polític i ara la barrancà. Com veus el col·lectiu al qual representes? Com estan els ànims? Estem encara impactats i participem de la gran indignació. De les dos sotragades que anomenes, la primera ens agarrava millor armats per a plantejar alguna resposta. En els últims premis recordàvem amb orgull els seixanta anys del disc “Al vent” i llançàvem un lema, Contra el seu odi, la nostra alegria, que ara ja no té el mateix ressò. Ara un pes, una certa gravetat, ens tenalla. Després d’una negligència tan greu i tan reiterada en la gestió de l’emergència i de les seues conseqüències catastròfiques, no hi cap l’alegria. Només la tristor, la ràbia i la mobilització.

–Potser la solidaritat està sent un clau on agarrar-se per a no caure en la immobilitat depressiva. El COM s’ha mobilitzat, a més de per manifestar-se, per recaptar fons per a músics i músiques que ho han perdut tot… La solidaritat està sent fonamental per canalitzar el socors al poble. Nosaltres ens vam posar de seguida en l’elaboració d’un inventari de danys entre els músics afectats, i ofereix xifres esgarrifoses. La campanya de recaptació de donacions està funcionant bé, per poder cobrir una part d’eixes pèrdues, que han afectat a una vintena d’associats i associades. Aborrona veure com arriba la solidaritat de tot arreu. Abans, el 28 de desembre celebrem el COMcert pels Innocents, per a retre homenatge a les víctimes i també ampliar la quantitat recaptada.

–Els Premis Ovidi, finalment tindran lloc el 19 de gener. A més del canvi de data, segur que hi ha hagut més canvis respecte a allò programat. Què ens avances de la convocatòria? Per descomptat hi haurà un record a les víctimes. Vull destacar el premi honorífic ­–l’únic de moment és públic– a L’Ham de Foc. És merescudíssim: foren una banda que va marcar una inflexió qualitativa. D’altra banda, a  Germà Alcayde,  a qui tornem així tot el suport d’anys des de la plataforma Música en Valencià. L’homenatge a Estellés –i a Lorente, la seua dona, ja que estarem a Gandia– , impregnarà les intervencions musicals (a càrrec d’Esther, en format de banda) i inclourà un premi extraordinari a la millor adaptació d’un poema d’Estellés d’enguany: en són 86, les cançons candidates. En fi, estem ja amb desfici per saber quins seran els treballs finalistes, i qui  s’emportarà guardons… En gener ho sabrem!

–Els Premis Ovidi també servixen per a prendre-li el pols a l’estat de la música feta en valencià. Han canviat les maneres de consumir-la, hi ha un cert traspàs generacional. Hi ha arguments sòlids en contra de la competència que tot premi significa, però la meua opinió és que, en els Ovidi, hi ha una trajectòria i una transversalitat que, més que promoure la competitivitat, proporciona el goig de vore com creixem extensament i intensa. Una ullada a l’article de Viquipèdia, raonablement actualitzat, ho certifica. Els premis –també els finalistes– aconseguixen un ressò que la premsa i les xarxes amplifiquen. S’han valorat 267 produccions, un 29% més que l’any passat; i certament, cada vegada abunden més els singles digitals front als àlbums, eixa tendència està consolidada. En un moment en què moltes bandes icòniques han parat, com és el cas de Zoo, el relleu sembla garantit. Ara que els anomene, el seu vers ja immortal, amb aquella paradoxa, “sempre a la contra i avant”, ens il·lustra sobre una escena obstinadament forta enmig d’un context ple de fragilitat. Crec que els artistes han complit: un any més, hi ha una collita estupenda; serà important que el públic no falle o no es refugie en el passat.

“Organismes com l’Institut Valencià de Cultura es troben escapçats i inoperants”

–Un debat candent en els últims anys és la influència dels macrofestivals. Com ho veus tu? I, pel que fa a la música en valencià, hi ha vida més enllà del Festivern i del Feslloc? L’any 22 vàrem emetre un comunicat on opinàvem sobre els macrofestivals i els seus efectes negatius i més recentment també ens hem posicionat contra la cosa aquella malbaratadora del “Som de la Terreta”. Caldrà reconèixer que, més enllà d’eixa orientació mainstream i turística, la proliferació de festivals és una oportunitat per a mostrar-nos enmig de la diversitat. I tampoc podem negar que gran part de l’escena en valencià s’ha orientat cap a una opció de música festiva que ha tingut en cites com Festivern o Feslloc emblema i catapulta.

–La solució està en les sales de concerts? És un tema sempre difícil: hi ha un cert undergound, on és lent el progrés de la música en valencià. El Cap i Casal té, ara mateix, un bon grapat de sales excel·lents d’aforament mitjà. I també de més menudes, on passen coses igualment rellevants. Però és en l’espai públic on realment hi ha la possibilitat de generar circuits i itineràncies. D’espais tan guapos com La Rambleta a València, en realitat quasi n’hi ha un a cada poble. Hi ha auditoris amb condicions idònies per a que els tècnics de cultura porten els espectacles que es mostren en esdeveniments professionals com la Fira TROVAM. Desgraciadament, el canvi polític en la Generalitat i en molts ajuntaments ha tingut un impacte brutal: ara mateix organismes com l’Institut Valencià de Cultura es troben escapçats i inoperants. Per al nostre sector, l’únic que sembla que faran és el festival Polirítmia, i de miracle.

–És sorprenent com de poc s’arriba a cobrar per actuar en una sala plena de gent. Hi ha alguna manera de revertir la tendència i dignificar un poc este ofici/passió? Crec que sí, que n’hi ha possibilitats. Una de les coses que portàvem entre mans, quan la riuada ens va sorprendre, era una jornada amb Intersindical Valenciana  sobre l’Estatut de l’Artista vigent des de fa un any. Ha quedat pendent, però es farà prompte.

–I ja, per a acabar, explica’ns què dus tu ara entre mans artísticament. Mira, hui, que faig anys, m’has agafat enmig d’una sessió de mescla per a una banda nova, Focs Follets, on –no és casual– milita el meu germà Miquel. I el projecte musical en què més bolcat estic ara mateix és el que tenim amb la banda de Tomàs de los Santos, me l’estime molt jo a este tio.