Fins fa quatre dies, els dels Quartieri Spagnoli eren uns carrers de tradició digna i miserable on, en el passat més llunyà, hi havia hagut les casernes i els prostíbuls dels soldats hispànics i, en el passat més proper, una concentració massiva de pizzeries, botigues postartesanals, altarets amb estampes de marededeus i llençols estesos en l’aire. Carrers rectes, empinats i precaris escampats en les faldes de l’elevació on s’alça el Castel Sant’Elmo, que domina la badia de Nàpols. Al final d’un d’ells, el d’Emanuele de Deo, un jove torturat i penjat en 1794, acusat de conspirar contra el rei Ferran IV de Borbó –el de les Dos Sicíles–, hi havia un solar que servia d’aparcament. En eixe solar, un dia de 1990, un jove artista, Mario Filardi, pintà un mural de Maradona, perquè aquell any Maradona havia guanyat la lliga per al Napoli i havia fet feliç a molta gent digna i miserable.
Però un altre dia, més tard, algú decidí obrir una finestra sobre la façana i decapità la figura, que quedà així durant molt de temps. Filardi es morí l’any 2010 i no fou fins al 2016 que repintaren la cara del futbolista. Quatre anys després es morí Maradona, exactament com havia viscut. En algun moment de tot eixe procés, algú va somriure davant del mural, perquè aquella demostració d’idolatria popular li paregué autèntica. I ho era. Un periòdic estigué d’acord i publicà el fet. Després un altre periòdic, una guia de viatges… Quan s’inventaren Ryanair i les xarxes socials, amb la seua coneguda passió pels racons autèntics, allò corregué com la pólvora i molta gent s’acostà a contemplar i fotografiar aquell mural de la finestra. Quan jo vaig ser còmplice, un dia d’hivern, el procés havia entrat ja en fase circense. Era com endinsar-se en el barri valencià de Russafa una vesprada de falles, raó per la qual vaig sentir tristor i una miqueta de vergonya entre tota aquella gent i llum blanca.
És que era una demostració magnífica de la mort cultural de les ciutats orquestrada per l’última reinvenció del capitalisme: tot, absolutament tot, convertit en una imatge, més concretament en la còpia d’una imatge, i eixa còpia en un producte consumit enmig de l’ansietat general i la insatisfacció col·lectiva. Ciutats, per consegüent, esdevingudes ciutats-marca, aparadors amb productes fets d’elles mateixes, tan sobreactuats i tan buits que ressonen. Ja sé que ha passat en moltes bandes, però en aquell racó del carrer Emanuele de Deo, en els Quartieri Spagnoli de Nàpols, l’espectacle és tan clamorós que fa pena. Davall del mural han muntat un mercat amb camisetes, clauers, un altaret plastificat ple de llums descontextualitzades i fins i tot un camió que oferix menjar i begudes. Què queda ja d’aquella lliga de l’any 90? Què queda ja de la gent que la celebrà de manera espontània? No dic que la seua vida fora millor, només dic que podien estar alegres sense haver de copiar sempre la seua alegria i embalar-la per a vendre. Sincerament, em pareix una manera menys ridícula de viure.
Foto © Carles Fenollosa
