Belfast, el conflicte latent

by | 11/04/2024

Tempta pensar que tot ha passat ja, en Irlanda del Nord, però queden moltes ferides obertes
Temps de lectura: 2 minuts

Belfast no és una ciutat estètica. Prosperà en la desembocadura del riu Lagan gràcies a les seues drassanes, on es construí el Titanic. Ara han fet un museu. Té també una catedral discreta, un ajuntament neobarroc i un mercat cobert. Sobretot té barris residencials plens d’adossats on passa el que passà en Irlanda del Nord.

Quan arribem plou. En el centre, menut, sobta l’absència de banderes. Com que el museu del Titanic Museum està ple i el mercat tancat, agafem el cotxe per a anar a la zona oest, de majoria catòlica i nacionalista irlandesa. En el barri de Falls més del 90% ho és. Ací sí que hi ha banderes, sobretot d’Irlanda i de Palestina. També la de l’Exèrcit Ciutadà Irlandés rebel·lat en 1916. Aparquem al costat d’un centre comercial, enfront dels murals en record dels “camarades caiguts de l’Irish National Liberation Army”, una escissió de l’IRA.

Hi ha més murals carrer amunt, i un jardí amb un altar dedicat a voluntaris de l’IRA “que feren el suprem sacrifici en la seua recerca de la Llibertat d’Irlanda”. L’atmosfera és ritual i el llenguatge també. I bèl·lic. Posa les dates de la mort. En altres plaques també l’edat. La majoria jóvens. Alguns 17 anys. Veig un mapa del barri en l’època dels troubles: on hi ha el centre comercial abans s’alçava la base de l’exèrcit britànic.

En el mateix carrer trobem la seu del Sinn Féin i un altre mural. És famós. És el de Bobby Sands. Morí en vaga de fam amb 27 anys en una presó britànica. Era militant de l’IRA i era 1981. L’havien tancat l’any 1972 per tindre quatre pistoles. Es casà i tingué un fill. N’isqué en 1976 i el tornaren a tancar sis mesos després per tindre una pistola. En la botiga compre un dels seus llibres. Parla de tortures, de classes de gaèlic cridades a través dels barrots, d’una cel·la a l’altra, i és, en general, molt depriment. Transcriu una carta de sa mare. Li diu que en casa estan bé i que el xiquet ja pensa en fer-se militant per a traure son pare d’allà. Eixe fragment explica bona part de l’eternitat dels conflictes humans.

Més tard anem a un museu republicà. S’exposen pamflets, cartells, uniformes, rifles, metralletes. Al final del carrer s’alça un mur considerable. A l’altra banda hi ha un barri protestant i unionista, Shankill. Per a arribar hem de travessar una mena de checkpoint, ja obert. El contrast és nítid. També hi ha banderes, murals, altars amb noms de morts, però ací les banderes són del Regne Unit i d’Israel, els murals dedicats al rei Carles o a l’exèrcit britànic, el record als assassinats en atacs de l’IRA comparats als d’ISIS

I ara, 2024, què? Passen uns adolescents. Riuen mirant el mòbil i em pregunte què pensaran de tot açò i a què estarien disposats. Tempta pensar que formen part d’un altre món. Tempta pensar que la sang és una altra. Tempta pensar que tot ha passat.

Fotos © Carles Fenollosa

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

Et pot interessar

Un rei banyat en sang

Un rei banyat en sang

L’aniversari de la coronació de Carles III passa discretament entre la seua malaltia i la desafecció