Arthur es mira en l’espill i no s’agrada. Es troba vulgar, massa corrent, un rostre anodí que remata un cos que no diu res a ningú, que mai ha provocat atracció o interés, i molt menys el desig de concupiscència que secretament bull al seu interior, com un magma silenciós i ardent. Encara no ha complit els 30 anys, però ja ha publicat –i s’enorgullix més del que es capaç de confessar– El món com a voluntat i representació, l’obra entre les seues que més resguardarà el futur, una crua i brillant exaltació d’un pessimisme filosòfic amerada de cert idealisme i pretensió totalitzant, explicatòria de quasi tot, amb una indissimulada vanitat que és marca de la casa.
La primera edició del llibre ha tingut molt escassa venda, i la seua glòria haurà d’esperar encara alguna dècada, però a ell no sembla importar-li massa. Sap de la importància d’allò que ha fet. Ja aplegaran els mèrits, les valoracions, els reconeixements. N’està segur. Ell escriu per a un futur més o menys pròxim, no per a estos dies frívols, banals. Pot acceptar perfectament això. El que no suporta és eixa indiferència radical que la seua persona –i fins i tot el seu personatge que va creixent– provoca en les dones, eixa invisibilitat que impedix l’aproximació fructífera, la consumació impossible dels batecs que reclamen carn fresca i que per la seua sang fluïxen enamorats, com un torrent d’incandescències.
Ara és l’any 1819 i Arthur Schopenhauer està a Itàlia fent el Grand Tour sense saber-ho. Florència, Roma, Nàpols, algunes ciutats més menudes i, ja de tornada, Venècia. Sap que allí està instal·lat des de fa uns anys Lord Byron, i des d’on s’expandix sense descans per tota Europa la seua fama i llegenda de poesia i depravació. Recentment Byron ha llogat el Palazzo Mocenigo, al bell mig del Gran Canal, des de les finestres del qual, de tant en tant, l’anglés es llança a nadar en la nit. A més dels servents, l’acompanyen deu cavalls, huit enormes gossos, tres micos, uns quants gats de còmput complicat, una àguila, un corb i un falcó. Excepte els cavalls, tots els animals campen a la seua voluntat per qualsevol estança del Palazzo.
Byron és, respecte a l’atractiu físic, les pures antípodes de Schopenhauer. A més d’una bellesa indiscutida i genètica, quasi arquetípica, la fama i les realitats d’una conducta excèntrica i farcida d’acrobàcies sexuals barrejades amb una creixent consideració com a poeta des dels àmbits literaris més formals, han fet d’ell la nineta dels ulls de les jóvens de mig continent, i la simple menció del seu nom es sinònim de desmais i desitjos irreprimibles de pecats infinits, tot en una atmosfera desesperadament romàntica que encara no s’atrevix –perquè encara no ho sap– a dir el seu nom.
Sense la menor apetència sexual per ell, però amb l’admiració, la curiositat i l’interés intel·lectual que manté per conéixer a l’exòtic príncep que l’anglés representa, Arthur Schopenhauer ha aplegat a Venècia amb una elogiosa carta de presentació que ha escrit per a Byron el ja tòtem de les lletres alemanyes Johann Wolfang Goethe, admiradors mutus estos dos darrers i que des de temps arrere mantenen un intermitent contacte epistolar.
L’alemany quasi ni s’ho creu, però tot i el seu pessimisme multidisciplinar, la secular fama concupiscent i lasciva de Venècia ha donat els seus fruits per a Schopenhauer. Als pocs dies de la seua arribada ja corteja amb ferma constància i avanços d’intensitat variable a una jove nativa de nom perillosament anticipatori: Teresa Fuga. El combat d’aproximacions que l’ocupa nit i dia l’ha distret del seu objectiu de presentar-se i conéixer al Lord, i lliurar-li la carta del gran Goethe, que sempre du damunt, amorosament doblegada en la butxaca interior del seu abric.
Una vesprada, mentres la parella passeja per la platja del Lido, senten a les seues espatles que se’ls acosta un galop imponent, desaforat. És Lord Byron damunt d’un cavall que amb el colp de cada pota alça menuts i successius núvols d’arena, com dispars repetits, inclements. Hui l’anglés necessitava eixir als espais oberts, lluny de les estretors de la ciutat, sentir el vertigen tan estimulant que la velocitat li provoca, sobretot després d’un dia tan domèstic, i que s’havia iniciat –per a calmar una erecció ingovernable– sodomitzant el bo de William Fletcher, el seu criat més fidel i polivalent, i que havia seguit amb una trobada per a dinar amb la viuda signora Rizzato i la seua figlia, ambdós devotes de la lírica contemporània i extasiades admiradores del poeta, amb qui entre unes coses i altres han acabat triangulant un llit tan ple de fervor literari com de versatilitats sexuals.
Com podria haver fet mitja Venècia, Teresa Fuga reconeix a l’instant –i entusiasmada– el genet que cavalca i que passa pel seu costat com un rellamp: camisa mig despassada, unflada per les ràfegues de la carrera, i tan blanca com el cavall que el sosté, melena al vent, mirada altiva fixada en un horitzó de glòria i posteritat que només Byron –el visionari, el poeta– contempla.
Però Arthur Schopenhauer només veu l’expressió arravatada i rendida de Teresa, i és com una daga que se li clavara en el costat. Amb rapidesa entén que si es presenta a l’anglés este convertirà la seua pretesa en una conquesta instantània més. Llavors decidix, sobre l’arena de la platja, no donar-se a conéixer, cedir en l’admiració que el poeta li provoca, abandonar l’adulació i el cultiu del misteri que en tots produïx el depravat, el rebel, l’angelical i luciferí Byron. En aplegar a casa, l’alemany cremarà la carta de Goethe i declararà, en silenci i entre l’enveja i l’ajust de comptes, odi etern a eixe maleït i vanitós anglés, a eixe rei dels plaers i dels excessos, a eixe dionisíac usurpador dels amors tranquils, de les esperances senzilles.
