Alguns dels primers estudis sobre com ens afecta la lectura en pantalla daten de finals de la primera dècada dels 2000, i la conclusió és unànime: llegim més quantitat de textos que mai, però cada vegada som menys capaços de concentrar-nos en lectures llargues. Altres dades que s’han extret és que llegim més ràpid en pantalla, però que comprenem i recordem millor el que hem llegit en paper. És difícil concentrar-se en una lectura quan t’estan botant contínuament notificacions de WhatsApp, d’Instagram, del correu o de qualsevol altra aplicació, i per això tenim tendència als textos que ens permeten detindre la lectura i tornar a ella fàcilment. D’altra banda, la disponibilitat de coses a llegir és absolutament aclaparadora, moltes vegades no hem acabat l’article d’un diari digital i botem al següent, que ens ha vingut suggerit enmig del text. Ens estem tornat més idiotes?
Les editores i els editors, sobretot les bones editores i els bons editors, són sensibles a este canvi en la manera de llegir, i a poc a poc estan apareixent, o reviscolant, segells i col·leccions de textos curts, lectures per a fer en una o dos vesprades, llibres lleugers en la seua presentació física, però no necessàriament en el seu contingut. Una de les últimes editorials en sumar-se a esta tendència ha sigut Libros del Asteroide, que ha encetat una sèrie de lectures breus amb El accidente de Blanca Lacasa i Vamos a comprar un poeta d’Afonso Cruz. Són dos textos completament diferents: d’una banda, el de Lacasa és un relat sobre la seducció, l’anhel i les contradiccions en què ens endinsem a l’hora de reconéixer la natura dels nostres desitjos. La playlist de 39 cançons que l’editorial proposa dona més que de sobra per a la lectura de les seues 80 pàgines. Tant per extensió com per estil i temàtica, s’assembla al Premi Lletraferit de Novel·la 2024, És naufragi, de Magda Simó, que es pot llegir en un trajecte de tren de mitja distància i que també deixa una inquietud interior que ens durarà més que el temps de lectura. Vamos a comprar un poeta és, per la seua banda, una distopia materialista que, amb molt d’humor i sarcasme, posa un espill deformant sobre la nostra realitat.
Avançant-se a esta tendència, l’editorial Anagrama va reprendre la seua col·lecció de Cuadernos / Quaderns en el 2017. L’original es va publicar entre 1970 i 1982, i en esta nova etapa van començar amb El año que nevó en Valencia de Rafael Chirbes i El secreto y no de Claudio Magris. És una manera d’accedir a textos breus d’autors emblemàtics del segell català, com Marta Sanz, Sara Mesa, Martín Caparrós, Alessandro Baricco o Ian McEwan, escrits que habitualment havien de ser reunits en una recopilació que donara sentit a fer un llibre amb ells, amb les dificultats inherents a l’edició d’esta classe d’obres. Al costat d’eixe tipus d’autors, trobem un seguit de llibres eclèctics i que es lligen en un sospir: des de No pensis, mira, de Mercè Ibarz, que proposa una mirada a la nostra relació amb l’art, fins a Literatura, llengua i lloc de Jaume Subirana, passant per El temps de la promesa, de Marina Garcés, un assaig per a reapropiar-nos del present i del futur.
Per la seua banda, la revista CTXT ha encetat la col·lecció Mini amb el text Gordofobia d’Adriana Torres, qui ja va publicar en el 2022 Niñering, on ens contava la seua vida precària com a cuidadora de xiquets en diversos països europeus; ara, en només 80 pàgines, ens parla de com la societat identifica el sobrepés com una falla moral i com la cultura de la dieta s’ha instal·lat en les nostres ments de manera omnipresent.
Tots estos moviments editorials són la cristal·lització d’una tendència a fer un consum ràpid de la informació en l’era de la por a perdre’s alguna cosa, la necessitat d’escoltar un pòdcast mentres eixuguem l’escurada o d’estar al dia de l’última polèmica en les xarxes mentres anem a la faena. La tasca d’estes editorials és saber triar els textos brillants i necessaris que ens atrapen: a una novel·la o a un assaig de centenars de pàgines els donem l’oportunitat de no ser entretinguts o de demanar-nos un esforç de concentració superior als textos breus, però la literatura que aspira a ser com un llamp no s’ho pot permetre.
No és cap invenció del segle XX, els pamflets i les novel·les per entregues ja eren una forma de lectura habitual en el segle XIX: pareix que cada època necessita reinventar el text breu. I com que açò és un text per a un diari digital i jo ja m’estic estenent massa, m’acomiade i vos desitge bones i breus lectures per a encetar la tardor.
