Arquíloc de Paros, poeta grec del segle VII a. C., era fill del noble Telesicles, a qui l’oracle de Delfos havia pronosticat que un de sos fills seria immortal. Potser per això dugué son fill alegrement com a mercenari a la guerra, en creure que era invencible. Sa mare estava exactament en l’estrat social contrari: era una esclava anomenada Enipo. Potser per això Telesicles dugué son fill alegrement a la guerra: no es perdia molt amb la mort del fill d’una esclava. Arquíloc tingué una vida convulsa i interessant, però ens el porten a esta columna alguns dels seus versos: “Moltes coses sap la rabosa, però l’eriçó en sap una només, i gran”. Molts segles després el filòsof Isaiah Berlin emprà els versos per a donar títol a un dels seus llibres més coneguts.
La premissa de Berlin, resumida en traç gros, és que es podem dividir les persones dedicades al pensament i la creació artística en eixes dos categories: els eriçons tenen una visió única del món, que tracta d’abastir-lo sencer, i a través d’ella és com realitzen la seua creació i van produint una obra darrere d’una altra, amb un únic prisma. Les raboses, per contra, consideren que el món és inabastible, o almenys que és impossible reduir-lo a una sola idea o visió, i utilitzen en cada ocasió formes d’expressió i experiències diferents per a crear noves obres. L’autor identifica com a eriçons autors com Proust o Dante, i com a raboses a Shakespeare o Joyce, entre altres. Amb estos exemples s’entén bé la dualitat amb la qual no estava d’acord l’escriptor italià Italo Calvino.
Després de llegir el llibre d’Isaiah Berlin, Calvino escrigué una carta al crític literari Guido Almansi en la qual acceptava la classificació, però li sorgien més categories, com per exemple els autors que descriuen una única visió del món des de diferents prismes o altres que fan just el contrari. Lloa els autors-eriçó i diu que ell és una rabosa per l’eclecticisme de la seua obra: “canvie el meu mètode i el meu camp de referència d’un llibre a altre perquè mai puc creure en la mateixa cosa dos voltes seguides”, li diu a Almansi, a qui també confessa que ensomia a ser un autor-eriçó i que tracta que siga així en cada llibre, però no n’és capaç.
Trobe que Calvino, autor d’infatigable modèstia, és un dels escriptors que està per damunt d’esta classificació (Isaiah Berlin posa a Tolstoi com a exemple extrem d’estos), i ho crec perquè l’autor de Les ciutats invisibles, El baró rampant o Si una nit d’hivern un viatger és d’eixos que no utilitzen el seu talent per a descriure el món, ja siga des d’una visió única o múltiple, sinó dels que en creen un de nou i ens permeten, en cada obra, visitar-lo. Eixos autors a qui sempre tornem perquè estan per damunt de les modes i el temps.
