“Ser escriptor és un somni acomplit”, sentència rotund Paul Pen (Madrid, 1979) durant l’entrevista en un cèntric hotel de la capital del Túria. Ens trobem un escriptor reflexiu, calmat i gaudint de la publicació de la seua sèptima novel·la, El canto de los grillos (Plaza & Janés, 2025), després del ressorgir d’una obra publicada fa dotze anys, El brillo de las luciérnagas (Plaza & Janés, 2013), “d’una manera orgànica, natural i real”. Esta és la seua continuació.

Pen definix les seues obres com un “thriller psicològic amb un fort punt dramàtic i traumàtic” i posa especial rellevància en el fet que tracta de “fugir de clixés, però vull que sempre es puga reconéixer el meu estil”. Parlem amb ell sobre misteri, literatura, espaguetis bolonyesa i com de difícil és buscar, treballar i trobar el destí o l’èxit. Dos de les seues novel·les ja s’han dut a la pantalla gran i també voldria “vore adaptat l’univers d’‘El brillo de las luciérnagas’”.

Com començares a escriure? Sempre vaig voler ser escriptor. Des de molt menut disfrutava molt de la lectura, vaig ser un xiquet molt lector. Llegia a Roald Dahl, des de molt jove vaig començar a llegir a Stephen King… Potser més jove del que deuria! Però sobretot amb Les bruixes de Roal Dahl, va ser el moment que vaig dir: “Quina meravella el que estic sentint amb este llibre. Jo vull ser escriptor”. No vaig escriure la meua primera novel·la fins als 28 anys. Vaig estudiar periodisme i sempre he viscut d’escriure… Quan se m’acostaven els 30 vaig dir: “O ho faig ara o ja mai ho faré”. I eixe tremendisme i eixe dead line em van vindre bé i així vaig escriure El aviso, la meua primera novel·la.

Eres autor de set novel·les i diverses col·leccions de relats conformen la teua bibliografia… En quin gènere et sents més còmode? En el thriller psicològic amb un fort punt dramàtic i traumàtic. Jo definisc a les meues obres com a “thriller-psicològic-dramàtic-traumàtic”.

Dos d’elles s’han dut al cine, amb el teu guió. T’agradaria arribar a dirigir-ne alguna? No, no em veig capaç. La labor del director comporta molt fer-se càrrec d’un gran equip humà i crec que no tinc eixa habilitat. Jo soc més d’escriure. M’agrada escriure perquè es una faena solitària i depenc només de mi mateix. El lideratge que se li requerix a un director crec que no el tinc. Prou és escriure i adaptar els guions de les meues pròpies novel·les!

El canto de los grillos és la continuació d’El brillo de las luciérnagas, però, com sorgix la idea? El brillo de las luciérnagas es va publicar en 2013, però fa dos anys, com una espècie de miracle, va començar a connectar amb un fum de lectors i, gràcies a les xarxes socials, els lectors van començar a descobrir-lo convertint-se en un fenomen viral. D’una manera orgànica, natural i real els lectors van traure de l’oblit una novel·la antiga i em van agarrar ganes d’escriure’n una continuació. Volia donar explicació als interrogants que es quedaven sense explicar en la primera novel·la.

Quina ha sigut la teua part favorita del procés de creació d’este llibre?  La part central, en la qual ens endinsem en el cap d’un dels protagonistes… Això ha sigut el que mes m’ha agradat, perquè, a més, narrativament i estilísticament té les seues peculiaritats.

I la més difícil? També eixa part ha sigut la més difícil. Ha sigut difícil tornar a repetir –perquè he volgut ser molt continuista– l’atmosfera, el to ingenu i infantil en una història de suspens i misteri… He volgut recuperar eixe to, però el que ocorre a mitat de la novel·la ésuna cosa totalment diferent. I generar eixa veu tan diferent de la resta del llibre, tot i que em va encantar, va ser realment difícil.

Què trobaran els lectors en El canto de los grillos? Trobaran una atmosfera que atrapa, un escenari que es convertix en part fonamental de la història per a que siga una experiència immersiva, trobaran misteri i suspens, i una gran profunditat psicològica dels personatges amb impacte emocional. Si hi ha alguna cosa que m’agrada aconseguir en les meues novel·les és l’impacte emocional… El contrast entre l’horror i la bellesa m’interessa moltíssim.

Amb quina sensació esperes que es queden en acabar el llibre? La gent ja m’està preguntant si hi haurà una tercera. Jo espere que es queden amb la sensació que era necessària esta novel·la. Una de les pors que podia tindre a l’hora de fer una continuació d’una novel·la que havia agradat tant era que poguera generar la sensació que simplement havia volgut aprofitar-ho. Però jo tenia la necessitat d’explicar certes coses i, de fet, ara ja no m’imagine un llibre sense l’altre. Eixa era la idea.

Et planteges escriure una novel·la ambientada explícitament en terres valencianes? És curiós que preguntes això. La meua novel·la anterior, A un lado de la carretera (HarperCollins, 2024), encara que no es diu exactament on és, es va inspirar en un lloc perdut d’alguna carretera recòndita de les comarques del nord de la província d’Alacant. En El brillo de las luciérnagas, sense dir exactament on és, volia transmetre la sensació que  pot ser en qualsevol lloc perdut d’Espanya.

Quins són els teus autors de referència? M’agrada molt Jeffrey Eugenides. A Stephen King i Roald Dahl els nomene sempre perquè són el germen on va començar tot per a mi. Van marcar el meu desig de ser escriptor i no hi ha manera més bonica en què et puga influenciar un escriptor que eixa.

Com es gestiona l’èxit immens d’una novel·la una dècada després d’haver-la publicat? Ara que ha succeït això, ja tinc una carrera, tinc altres set novel·les… Estic content que haja succeït així, perquè m’ha fet valorar-ho tot molt més.

Quins plans de futur tens? Ara mateix estic centrat en El canto de los grillos i, quan puga, reprendré una altra novel·la que ja tinc començada.