I, tot i que retrocedíem
per riure’ns del nostre pathos ridícul,
quan tocàvem sempre hi havia una gran joia i intensitat.

“La funció de la poesia”, diu Billy Collins, “és recordar-me / que la vida és molt més / que el que faig habitualment / quan no llegeixo o escric poesia”.

I “la pega amb la poesia és / que promou que s’escrigui més poesia, / […] / I com pot acabar mai, tot plegat? / Si no arriba el dia que / ja haguem comparat tot el que hi ha al món / amb la resta de tot el que hi ha al món, / i que ja no hi hagi res més a fer”.

Els primers versos pertanyen a El dia de la balena i els segons a Set elefants drets sota la pluja, dos antologies bilingües publicades amb cura per Godall Edicions i traduïdes amb la mateixa cura per Jaume Subirana.

A la segona, que de fet és la primera editada per Godall, diu el traductor: “La pega amb els pròlegs […] és que sembla que en signar-los hagis d’elogiar o de justificar per defecte un llibre o un autor que, atès que ha estat traduït i editat, i a més escollit pel lector, de fet no necessita elogi ni justificació de cap mena. Però aquí em teniu, mirant de compartir el meu vell entusiasme per la poesia de Billy Collins i l’alegria que ara n’aparegui aquesta primera antologia en català”.

La pega amb esta columna és que Billy Collins no necessita cap presentació. I Subirana i Godall tampoc. Collins no acaba mai de comparar-ho tot amb tot, des de les cabres que es desmaien de Tennessee fins al seu funeral. Llegir-lo és com anar de vacances. En anglés diuen que no pots menjar-te el pastís i conservar-lo, però Billy Collins és com having your cake and eat it too. És com obrir una bossa de papes. És un dissabte. O millor: un diumenge amb dilluns festiu, que de fet és un dissabte llarg.

Gràcies a la bona faena i l’entusiasme de Godall i Jaume Subirana, la poesia de Billy Collins també fa la seua funció en la nostra llengua. La pega és que et quedes amb ganes de més.

Parlant de tot, si l’all ho és tot pels anglesos, com cantava Estanislau Verdet, Godall és tot redeu.