El periodista i traductor Jota Martínez Galiana (Tavernes de la Valldigna, 1972) ha escrit tres llibres que no tenen res a vore entre sí. Perquè la biografia rock Surfin’ Bichos: sermones en el desierto (Avantpress, 2002) pertany a un món completament distint al de la novel·la Ya no somos modernos (Eutelequia, 2014), llevat de les referències musicals d’esta última, i esta tampoc compartix massa coses amb la recent Malpaís (Austrohongaresa de vapors, 2026), que també és una novel·la però situa la seua trama en un terreny real i reconeixible: el de la corrupció que es va estendre com una taca d’oli a les institucions valencianes entre mitat de la dècada dels 2000 i la dels 2010. Una etapa de la nostra vida social i política no tan llunyana. Es tracta d’una ucronia que acomplix el seu propòsit: entretindre i fer-nos reflexionar. Parle de tot això amb Jota.

Han passat just catorze anys entre cadascun dels teus tres llibres. Que curiós, no m’havia adonat, la veritat… (rialla)

Com va nàixer Malpaís? Naix com una reflexió sobre la violència. Com a fenomen. És una cosa inherent al ser humà. Tot i que la civilització implica domesticar-la, encara està ahí, en estat més o menys latent. I és un tabú. La violència és un tabú. En el llibre volia enfrontar estes dos violències: una que és més de l’espai públic i polític, i una altra que és més de l’espai privat, de caràcter domèstic, de gènere. Tenia clara eixa idea. Volia que fora entretinguda, però que no fora V de Vendetta ni Malditos bastardos, que són tot fantasia. Que tinguera un rerefons. I quin millor caldo de cultiu que la nostra corrupció, la valenciana? Deia Rodrigo Terrasa, en el prefaci del seu llibre La ciudad de la euforia (2021), que algunes que les coses que es poden llegir en les seues pàgines, si les vérem en una pel·lícula, no ens les creuríem. Doncs tot això va passar en realitat. La carcassa sobre la que es bastix la novel·la són fets reals, alguns dels quals encara costa creure.

Quant de temps has treballat en el llibre? Molt de temps. Però no per dificultats de la novel·la, sinó per les meues circumstàncies personals. No em dedique només a escriure, clar. També requeria una certa tasca de poda. Però crec que ha quedat bé. Tenia por a que la relació entre els dos personatges principals no s’entenguera del tot, cosa que en la primera versió de la novel·la, que és més llarga, queda explicat amb més profunditat. Perquè son una parella que és com aigua i oli. La novel·la queia en digressions en la seua versió més llarga, la primera que vaig fer.

Clar, jo crec que el gran repte de la novel·la és fer versemblant la seua relació: una periodista progressista i un polític de dretes, que, a més, venen d’extraccions socials molt diferents. Sí, eixa era una de les principals preocupacions. A voltes pensem que és complicat que una parella pense de forma diferent, i no hauria de ser així. Jo conec parelles en les quals l’un és del PSOE i l’altre del PP. No és el més normal, però passa. Els personatges del llibre acorden no parlar del treball en casa. També la novel·la vol reflectir aquell temps en el qual ens creiem que tots érem rics. Tot es desdibuixava un poc: estàvem enlluernats pels fastos i l’economia, que anava bé.

Ens hem oblidat prompte d’aquell període? A mi les últimes eleccions autonòmiques em pillaren vivint a l’Índia, i no donava crèdit. No dic amb això que l’alternança en el poder no siga possible ni bona: però només huit anys, després de tot el que han fet? Qui diria que es repetiria la història de menyspreu per les víctimes amb la Dana? No hem aprés massa. Només em consola un poc que el resultat va ser ajustat, que no va ser una victòria aclaparadora com les de Camps, inclús quan ja estava en marxa el juí dels trages.

L’arquitectura interna de la novel·la no és una cosa fàcil d’assolir… No, i és una cosa molt positiva per a l’ego, perquè al principi tu creus que tot és meravellós, perquè ho has fet tu, però quan una altra persona ho llig i et diu que no sigues pesat, li has de traure palla. L’autor ha de saber sacrificar coses. I a voltes les pots aprofitar més avant per a una altra obra, un conte o el que siga. Si escrius massa, pots restar-li efectivitat al relat.

Tenies clar que seria en valencià? En un principi era en castellà. Però a mesura que anava escrivint, veia que no tenia sentit no fer-la en valencià. És una novel·la molt en clau valenciana. I no tenia sentit escriure en castellà sobre una dona que prové de l’esquerra nacionalista i que té estelades i pòsters d’Al Tall en la seua habitació (rialles). Jo no me la creia en castellà. Per a mi també era un repte, perquè soc bilingüe però m’han educat en castellà.

Quin feedback has tingut fins ara? Quan escrius alguna cosa que a la gent no li agrada, no és habitual que siguen tan desagradables com per a dir-te de forma valenta que no els ha agradat: que estaria guai que t’ho digueren, també et dic. Reps el silenci… (rialla). Però la gent que l’ha llegida l’ha gaudida, almenys és el que em diuen. També hi ha gent que no sap com classificar-la: si com a novel·la política o d’història. La periodista Loreto Ochando, que em va acompanyar en la presentació, em va dir que li agradava molt el perfil dels personatges, especialment el que podríem considerar que és María Consuelo Reyna, tot i que jo no l’anomene així, clar. Ningú figura amb els seus noms reals. Jo volia que fora un llibre entretingut i que, alhora, deixara un pòsit. Si l’haguera de traslladar al cine, per a explicar-li a algú de què va i com és, he volgut que estiguera més a prop d’Un fantasma en la batalla, d’Agustín Díaz Yanes, que de La Infiltrada, d’Arantxa Echevarría. Esta última és entretinguda, però la primera em sembla immensament més bona, tenint en compte que les dos partixen dels mateixos fets. Vull que la gent no només s’entretinga, sinó que reflexione. És el que he intentat.