El gruix de les tropes espanyoles i dels highlanders que s’havien afegit a la revolta aquell mes de març de 1719 es refugiaren a les muntanyes, en les Cinc Germanes de Kintail, els cinc munros o pics de més de tres mil peus d’alçada que s’alcen com a teló de fons darrere de la vall del Shiel. Allà saberen que la flota de Cadis, que havia d’arreplegar a la Corunya el pretendent Jaume Estuard, no havia arribat a la Gran Bretanya ni mai arribaria, ja que havia patit en carn pròpia la dita que els vents són protestants i una terrible galerna al cap Finisterre havia reduït a estelles els seus navilis. Als expedicionaris espanyols i als jacobites reunits a Kintail no els quedava una altra opció, per tant, que la fugida cap avant, de manera que es feren forts al pont que servia a una canyada de transhumància en un estretament del tumultuós riu Shiel, encaixonats entre les tropes britàniques que davallaven d’Inverness i els navilis que els tallaven la retirada.

Comptaven, almenys, amb el reforç d’un dels highlanders de més nomenada de tota Escòcia. Recorde perfectament el dia en què Rob Roy MacGregor es presentà en Kintail, amb la seua quarantena d’hòmens. Els exèrcits de Sa Gens Graciosa Majestat el rei En Jordi I de Hannover i els esbirros escocesos al servici d’Anglaterra l’havien acaçat com si fora un animal ferotge, amb un acarnissament que no estalvià ni la seua família, ni la seua heretat, ni el seu clan, ni la seua muller o tan sols el seu nom. Els civilitzats anglesos són així quan s’entesten a afirmar la seua supremacia sobre qualsevol altre poble de la creació.

—Hoots mon! –bramà Rob Roy en acostar-se’ns, saludant-nos a la seua manera i alhora que la barba i el mostatxo li emmarcaven en vermell una sonora rialla. Aquell pel-roig, adés reflexiu i caparrut, adés vociferant i rude, omplia amb la seua aclaparadora presència l’espai a l’entorn seu, com passa amb els millors actors dels millors teatres de Londres. Gaudia de gran predicament entre els highlanders en companyia dels quals anàvem a cercar incerta glòria.

No debades, les aventures i desventures de Rob Roy anaven de boca en boca; tots en parlaven…, i exageraven: que si Rob Roy feia huit peus d’alçada i tenia la força de tres cobles de bous d’Angus; que si un matí Rob Roy anà corrents des del seu amagatall de les Trossachs fins a Edimburg, hi pujà al castell, alliberà els presoners de la rebel·lió de 1715 i en retornà cadascun a casa seua; que si Rob Roy una volta dispersà amb les mans buides un regiment anglés sencer que l’encalçava; que si una altra volta Rob Roy dugué a Jaume Graham, duc de Monrose, a galtades i en pèl fins a les portes mateixes de la fortalesa de Stirling després d’haver-lo ofegat quasi deixant-se caure des de dalt d’un pont amb el coll del seu captor enrotllat al ronsal del cavall amb què el portava lligat; que si Rob Roy era capaç de satisfer en una sola nit quinze donzelles fogoses; que si la seua muller, Maria Helena MacGregor de Comar, havia estat la dona més bonica del món…

Em va caure bé a l’instant i crec que jo a ell, tot i que ni el meu gaèlic ni el seu anglés ens permetien mantindre una conversa com cal. “No me’l veig, però, vestit de falda, glavi en mà i udolant incomprensibles improperis pels amables camps de la dolça França; ni tan sols me’l puc imaginar al mig dels ermots i roquissars ibèrics, en aquella pell de brau que tantes voltes ha vist com s’alçava la falç dels defensors de la terra”, vaig pensar. No vaig poder ni vaig voler evitar un somriure en imaginar-me’l de tal guisa. “Potser este proscrit i lluitador infatigable és una relíquia d’altres èpoques, condemnada a esvair-se més tard o més d’hora…, com tu mateix”, em digué Sanguango, la veu interna que té la rara virtut d’aigualir-me tots els pensaments enlairats.

Fora com fora, la primera decisió sensata enmig del desgavell d’ordes i contraordes dels notables jacobites vingué de Bolaño, l’únic militar de professió entre tants nobles transvestits de guerrers. El tinent coronel situà escoltes i sentinelles en diversos punts de la canyada del riu Shiel que observarien els moviments de qualsevol tropa que s’hi acostara, com també va fer Wightman.

—Cruanyes, vós anireu a la descoberta cap a loch Cluanie i Killiwhimen, ja en la ribera de loch Ness, remuntant el curs del Shiel, el camí que, sens dubte, prendrà l’enemic. Tractareu d’arribar a Inverness i conéixer els plans dels enemics britànics.

D’acord amb les ordes de Bolaño, vaig canviar el meu elegant uniforme blanc d’alferes del regiment de la Corona pel vestit de llana de l’illa de Harris, més adequat per a trescar els camins de les Highlands, i em preparí a mamprendre la ruta. A un quart de milla del pontet on m’havia acomiadat Bolaño s’alçava, al mig d’un dens bosc d’enlairats pins rojos, faigs, verns, bedolls, erables i roures, la casa forta blasonada, amb merlets i torretes cantoneres, que en deien Broch na drochaid ar-t-Seile, la torre del pont sobre el Shiel.

Quan vaig passar per davant de la possessió, se’m va acostar saltironejant, bellugant la cua, amb ulls vius i clapits d’alegria, somrient quasi, llepant-me cada racó de la pell que no em cobria la roba, un gosset blanc i negre de pastor. Pertanyia a la casa i, en oldre la meua presència, començà a córrer al voltant meu com si estiguera acoblant ovelles. Potser algun lladre de bestiar era responsable d’haver-lo dut des de la frontera amb Anglaterra, d’on és originària esta raça de gossos, a aquell allunyat i solitari indret de les Highlands. Jo, com que no coneixia el seu nom, el bategí com Tonet, en petulant homenatge a la meua persona, atés que, segons sembla, eixos collies són els gossos més intel·ligents del món. I les seues falagueries foren les responsables que coneguera a Fiona…

Les poques dones que havia vist en aquella terra ferma escocesa eren tal com les havia imaginades en dies de tedis i malures a bord de la fragata que m’havia dut a Escòcia. Feien elles honor als cànons locals de bellesa: fèmines fortes, pigades de cap a peus, cabells amb el color del gingebre o de la carlota, braços que semblaven haver estat creats per a transportar en sopols a cada mà una ferrada a vessar de llet acabada de munyir i noms com Fergie, que així es deia la rubicunda cantinera que havíem llogat en arribar al lloc. La dama de Broch na drochaid ar-t-Seile era, però, un altre tipus de criatura: esvelta i blanca com la neu, cabells llargs, llisos i quasi blancs de tan rossos com eren, de més que regular alçada, perfecta carnació i faç adornada per ulls com de vidre rentats per les aigües dels torrents de la muntanya i per unes orelles tan fines que es transparentaven i acabades en una punteta juganera.

El cor em feu un tomb en vore-la. Mai no havia sentit un sobtat rapte amorós com aquell. Fiona era el seu nom. Aquella sublim dona era filla del cavaller Ewe Graham de Glenorchy, parent pròxim de Lord John Graham de Claverhouse, primer vescomte de Dundee, l’heroi de la batalla de Killiekrankie, que li va costar la vida, i més conegut com a Bonnie Dundee, el bell Dundee, a causa de la finor dels seus trets.

En el curs de les vesprades en què els escocesos arribats de França feien junta en el campament que compartien amb els espanyols del regiment de la Corona, alguns dels jacobites presents es treien del pit el do per als poemes i la música de què gaudien. Cantaven als acords d’una gaita les gestes del bell Dundee i entonaven, així mateix, velles cançons sobre l’origen ancestral dels clans de la terra. Fou així com em vaig familiaritzar amb l’antiquíssima nissaga dels elfs i, en especial, sobre una princesa elfa que, segons aquells bards, havia viscut diverses eres molt anteriors al temps de la humanitat present, que encara habitava a Escòcia, en indrets silvans, solitaris i remots i que, en les seues existències anteriors, fou coneguda per diversos epítets que sempre exaltaven la seua majestat i bellesa: la Dama, la Senyora…, o Galadriel, que, per eixe nom transmés per via materna es coneixia ella mateixa en la seua llengua, el quenya, i també la coneixien els seus parents pròxims, en record d’una insigne avantpassada, tot i que Fiona haguera esdevingut el seu nom de fonts habitual i el gaèlic d’Escòcia el seu idioma d’expressió habitual.

La meua Fiona, amb qui vaig compartir un parell de nits a la torre de Glen Shiel abans de poder remuntar el riu, havia de ser ella, la princesa elfa Galadriel. Tonet li oferia protecció com si fora la seua única ovella i, quan jéiem al llit, ell romania amatent fins que podia pujar a dormitar al costat de l’ama. Tanta amistat conjunta férem aquells jorns que em fou impossible evitar que em seguira mentre jo cavalcava riu amunt cap a loch Cluanie, una vegada que els entorns de la propietat estigueren lliures del pas de les tropes enemigues. Quan portàvem una vintena de milles corrent junts, havent remuntat els ràpids i les cascades de loch Moriston, vaig percebre un cert nerviosisme en el collie. Era el moment d’enviar-lo de tornada a la torre amb una nota enganxada al collar. Ja havia advertit jo a Fiona que si això succeïa, fera arribar de seguida la missiva al tinent coronel Bolaño. I així degué ser, atés que al sendemà tenia de nou el gos al meu costat sense la missiva al coll. I vaig repetir l’operació en arribar a Inverness, quan ja Wightman es preparava per a marxar per loch Ness avall contra les posicions jacobites i espanyoles del pont del Shiel.

Fragment del ‘Capítol 3. La terra ferma d’Escòcia i de Rob Roy MacGregor’ de la darrera novel·la d’Eduard Mira, ‘Espill negre’