Els perseguidors

by | 28/03/2024

Què unix els personatges de Julio Cortázar, Paolo Sorrentino, Artur Perucho o Carles Fenollosa?

Quan Cortázar escrigué El perseguidor (1959) potser, sense adonar-se’n, estava creant el precedent d’un dels seus personatges més notables i que més ha transcendit fins als nostres dies: Horacio Oliveira, el protagonista de la posterior Rayuela (1963). Els dos busquen una cosa a la qual són incapaços de donar nom.

En concret, el personatge principal d’El perseguidor, Johnny Carter, un músic inspirat en Bird Charlie Parker, troba una forma deslligada del temps cada vegada que puja al metro de París o quan es deixa perdre en els solos del seu saxofon. L’Horacio Oliveira de Rayuela, per la seua banda, és incapaç de trobar la manera d’expressar una realitat que percep més enllà de si mateix; és més, podríem dir que una i altra vegada s’hi estavella. Ell, i també Cortázar, tracten d’aplegar al revers de la realitat, a una veritat oculta, als budells del món que les paraules són insuficients per a descriure, a totes aquelles possibilitats que s’amaguen, però s’entreveuen, “al otro lado”. No obstant, el protagonista de Rayuela no és cap virtuós, mai ha fet res digne de recordar més enllà de l’anècdota entre els seus amics i entre tots aquells que va deixar arrere quan se’n va anar de l’Argentina per a establir-se en Parí

Per a Horacio Oliveira les paraules són una barrera, un vidre que li permet observar, però no participar, d’eixa altra possibilitat que anhela, una impossibilitat que, tot plegat, el du a jugar i trencar el llenguatge. La seua obsessió el fa allunyar-se de qualsevol compromís amb la societat, també de l’amor; la seua relació amb Lucía, la Maga, és turmentosa, i fins que ella no desapareix no s’adona de la importància que tenia per a ell. Perd l’amor, però també perd la noció de la realitat que acaba en un bac. Com ell, n’hi ha hagut d’altres, no va ser Cortázar qui va inventar el personatge. El Marcello Rubini (Mastroianni) de La Dolce Vita, i el seu hereu Jep Gambardella (Servillo) de La Grande Bellezza, també enyoren eixe desig de tria, d’amor, de bellesa, d’aplegar a l’altra vorera que en un moment donat va afonar-se en la mar de seleccions i destins que la vida ens oferix. Només queda la fugida. Ells no fan malabars metafísics, tampoc són uns miserables en condició de migrants; són personatges reconeguts pel seu treball i que fins i tot es barregen amb les capes altes de la societat. Ben mirat, són massa glamurosos per a la cosa literària. Tot i així, els atrapa el neguit, la frustració de qui sap que està abocat al fracàs, a no aconseguir la peça del trencaclosques que els manca.

Si busquem per les nostres contrades un tipus similar, inclús anterior a ells, hi ha el Tristany de la novel·la Ícar o la impotència (1930), del borrianenc Artur Perucho. Els dos, personatge i autor, són persones desplaçades a París a la busca de l’autorealització, si més no per a complir els seus desitjos en el camp sentimental. Tristany deixa arrere València i Barcelona, on no ha pogut fruir ni el seu amor ni les seues ambicions literàries, i les canvia per la Cité. En el seu pas per la capital francesa va tornant-se egoista, zelós de si mateix i no dubta a aprofitar-se dels altres per a construir la seua identitat. Finalment, en ferir qui li ha fet costat durant l’estada, s’adona de com de fútils i capritxoses han sigut les seues accions. Amb tot, quan decidix tornar a encaminar la seua vida, seguint allò que creu que li donarà la tan desitjada compleció personal, ja és tard: el destí s’hi interposa de nou.

El Tristany de Perucho o el Narcís de Fenollosa són, també, perseguidors

Quasi cent anys més tard, trobem el protagonista de Narcís o l’onanisme (2018), de Carles Fenollosa. És també un personatge tip de si mateix, les ambicions del qual arriben a preocupar els qui l’envolten. Al llarg del llibre Narcís Almudéver tracta de trobar la gran novel·la valenciana perduda, crear una biblioteca que puga resistir els embats històrics i socioculturals als quals es veu sotmesa la nostra llengua. Narcís, com Horacio Oliveira, va darrere d’alguna cosa que escapa de les seues mans, però que l’instint li assenyala que es troba allí, en algun lloc, en una altra banda. El que pareix desconéixer és que no busca tant un llibre físic en concret, sinó tot un mitjà d’expressió, una realitat possible i que no ha esdevingut encara, una nova forma d’elaboració, de creació, de la qual els nostres lletraferits han mancat fins al moment i que ell veu com una de les possibles vies de salvació d’un poble que fa temps que es troba en retirada.

Potser el famós “del fuego sordo, del fuego sin color” del capítol 73 de Rayuela, eixe que corre pels carrers de París, Roma o València, només respon al més humà dels anhels: saber el perquè del nostre món, el lloc que ens correspon i somiar, qui sap, amb poder canviar-lo. Es manifesta en la recerca de l’amor, d’altra realitat o d’un artefacte que podria salvar el destí d’un poble. Siga com siga, heus ací una prova que els valencians amb els nostres desitjos i manies, igual que tots els altres pobles i persones, també som capaços de perseguir. També som perseguidors.

Foto: Cortázar tocant la trompeta.

Marc Aura (Alcoi, 1999) compagina la traducció i la docència d’idiomes. Va estudiar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Salamanca i ha viscut en llocs tan diferents com França, Taiwan i el Japó. Actualment residix a Barcelona.