Enmig d’un paisatge de l’horta valenciana completament inundat, apareix una dona a punt d’ofegar-se alçant el cos del seu fill per a intentar salvar-lo: el quadre es titula Amor de mare, de l’any 1913, i és la pintura més famosa d’Antonio Muñoz Degraín, conservada al Museu de Belles Arts de València. És com si els personatges de Vicent Blasco Ibáñez acabaren submergits entre tarongers, canyes i fang. Al seu torn, en el Llibre d’exilis Vicent Andrés Estellés deixà anotat: “El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang, / l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades”. Més referències: El río viene crecido, la novel·la de Maria Beneyto escrita tres anys després de la gran riuada del 57, és també l’escenari històric que inspira el recent film Olvido (2023), d’Inés París. “A la vora del riu no faces niu”, advertix una dita popular massa menystinguda, una por atàvica com una condemna, la impossibilitat d’escapar a un destí tràgic autoimposat.

El 9 d’octubre del 2018, el xicotet poble mallorquí de Sant Llorenç des Cardassar va patir una devastadora inundació que causà tretze morts. Quatre anys després, el 2022, la dramaturga Marta Barceló estrenà un text inspirat en la tragèdia que gira al voltant d’una pregunta pertinent: es podria haver evitat la catàstrofe? En primer lloc va l’anàlisi de les alertes, els protocols, els errors i els responsables. Seguidament, a llarg termini les preguntes són unes altres: en un país en què la pluja no sap ploure, per què no disposem d’una normativa més estricta? Per què es continua edificant al llindar dels torrents? Zona inundable és el títol de l’obra: “és l’avís que ningú va saber escoltar”, escriu al respecte la directora del muntatge, Marta Gil. Entre els punts de fuga de l’argument, per descomptat, hi ha les advertències científiques sobre el canvi climàtic, el negacionisme que es cobra vides, però també la pressió humana que desborda el paisatge, el mantra del creixement obstinat i l’horitzó de la rapinya…

L’exemple Stockmann: Ibsen visionari

“No puc callar davant d’una injustícia tan gran. La veritat ha de prevaldre, encara que tinga un cost alt”. Podria ser la declaració de qualsevol dels afectats per la recent gota freda del 29 d’octubre del 2024, però es tracta de paraules que Henrik Ibsen va posar en boca del seu personatge més conegut, el doctor Stockmann, un científic enfrontat al poble on viu. El conflicte rau en una descoberta incòmoda: les aigües del balneari local estan contaminades, una evidència científica que pot suposar la ruïna de tota una comarca que viu del turisme termal. La noció de veritat comença a clevillar-se quan ni la premsa ni les autoritats –el seu germà és l’alcalde– volen alertar del risc a la població. És l’economia, estúpid, que dirien els ianquis. L’obra acaba amb Stockmann arraconat, declarat Un enemic del poble –com ja avança a tall d’espòiler el títol de la peça estrenada el 1883–, i és aleshores quan pronuncia la seua frase més cèlebre: “L’home més fort del món és el que està més sol”.

A finals del segle XIX, Ibsen va encetar el teatre modern amb els seus drames realistes. En ells evoluciona la concepció d’autenticitat escènica per a buscar una forma aparentment més directa de representar la realitat. És llavors quan emergix el diagnòstic transparent dels perills de les democràcies capitalistes, els interessos espuris que subjauen i governen des de l’ombra. Continua Stockmann: “L’enemic més perillós de la raó i de la llibertat de la nostra societat és la majoria compacta”, eixa massa informe que mitjançant el meninfotisme o, el que és pitjor, interessos particulars, acaben fomentant la corrupció política del sistema. ¿Què passa quan l’opinió pública acaba tenallada pel curt terminisme, quan només importa el benefici immediat que tapona la planificació racional del futur? València no és Noruega, però l’aigua també ha acabat per donar la raó al doctor Stockmann, als qui, com ell, van advertir dels perills que havien d’arribar.

La versió més important d’Un enemic del poble que s’ha estrenat a València data de 2003. Carme Portaceli la va dirigir en el Teatre Rialto, un muntatge que la crítica va elogiar per la seua “absoluta dignitat”. L’estil de la creadora, que sempre tracta de fugir dels relats dominants, va fer seua la història d’Ibsen sobreposant-se a l’esquematisme que arrossega l’original. Cap al final de la representació, en la famosa escena de l’assemblea que relega a Stockmann, la directora incorpora el pati de butaques per tal d’identificar el públic amb els habitants del poble: trenca la quarta paret i encén les llums de la sala de manera acusatòria, tot insinuant que els assistents representen la turba que condemna el doctor. El recurs no és nou, directors com Miguel del Arco i Àlex Rigola l’utilitzen també anys més tard en les seus adaptacions. Evidentment, la passivitat dels espectadors és també part del problema.

De l’esquerra fins a l’extrema dreta, un hashtag ha degotat repetitiu en les últimes setmanes: Només el poble salva el poble, un clam de descrèdit contra la política, un tir al peu del sistema que construïm amb la responsabilitat dels nostres vots. En la llarga i complexa reconstrucció, hi haurà qui voldrà fer com si res, continuar amb l’explotació de les aigües contaminades del balneari, o bé tot el contrari, oposar-se a tot el món com Stockmann i assumir les transformacions necessàries, apostar per un model sostenible i un canvi de paradigma, encara que això implique el sacrifici de ser assenyalat com un enemic del poble.

Portada: la riuà del 57 en la platja del Cabanyal © Shycea