L’any 1958 enceta Josep Pla una galeria de retrats de persones per a ell conegudes i tractades, i bàsicament de persones que s’han reeixit en el món de les lletres , de les arts i de qualsevol altra forma dins de les activitats públiques. D’entre la seixantena de personatges que gradualment van apareixent a les diferents edicions o sèries d’Homenots en una primera tirada publicada per l’Editorial Selecta que comença al 1958 i que acaba al 1962, trobem semblances de personalitats tan destacades com ara Antoni Gaudí, Prat de la Riba, Joan Fuster, Eugeni d’Ors, Francesc Cambó, Salvador Dalí o, com el cas que ens ocupa, el mateix Vicent Blasco Ibáñez. I es dona la circumstància que molts dels retrats estan construïts des de la visió subjectiva de l’autor en base a la trajectòria vital ( literària, artística o política) del protagonista, sumant en alguns pocs casos el contacte directe d’una trobada circumstancial o una visita al domicili de la personalitat protagonista de la semblança.

Està abastament documentat que durant la dècada que comença el 1920, un jove Pla, que comptava amb vint-i pocs d’anys d’edat, viatja per Europa, bàsicament com a corresponsal de premsa a Paris, a Itàlia, al Ruhr ocupat per França o fins i tot a Anglaterra i a la Unió Soviètica. En algun d’eixos viatges, que majoritàriament fa en tren, decidix baixar a l’estació de Menton-Garavan i fer-se l’ànim d’anar a visitar i conéixer un Blasco Ibáñez ja gran que havia decidit passar els darrers anys de la seua vida a la turística localitat fronterera amb Itàlia per la seua oposició a la dictadura de Primo de Rivera i per les comoditats que li oferia un indret de clima agradable al costat del Mediterrani i amb bones connexions ferroviàries. Abans d’instal·lar-s’hi definitivament, Blasco havia fet algunes visites a diversos llocs de la Còte d’Azur, però no serà fins a 1921 que compra la finca coneguda com a Fontana Rosa en una subhasta, afig unes quantes fanecades més a la parcel·la original i se n’ocupa del redisseny de la propieta. En 1922 s’instal·la de manera estable amb la seua parella Elena Ortúzar  (es casarien allà mateix en 1925),  alhora que avança en la transformació de la vil·la i els jardins; i un poc més avant els convertix ja en la seua residència definitiva fins a la seua mort inesperada en gener de 1928, als 60 anys,  a causa d’una pneumònia.

En qualsevol cas, eixe darrer quinquenni de la vida de l’autor no deixa de ser menys intens que els anys precedents, ja que, a banda de reactivar la seua activitat literària després de la fallida aventura empresarial a l’Argentina (on va portar més de cent famílies de llauradors valencians que passaren més fam que una altra cosa), viatja amb assiduïtat a París a tertúlies, homenatges i actes literaris o fins i tot a reunir-se amb republicans exiliats o personalitats com André Gidé i d’altres. Tanmateix, i ja amb unes tecles de salut considerables, el més destacat serà la volta al món des de les darreries de 1923 i fins al març de 1924, que el portarà novament als Estats Units d’Amèrica o a noves destinacions com ara Japó, Corea, la Xina, Indonèsia o Egipte.

El fragment que Pla dedica a Blasco en Homenots no especifica la data de la visita, encara que diverses fonts afirmen que l’escriptor de Palafrugell tenia 25 anys d’edat i, per tant, possiblement va ser en algun moment de l’any 1923. De fet, en posar-se a escriure tres dècades després sobre els fets d’aquella trobada -que no sabem ben bé si tingué una durada d’un o tres dies-, recorre al seu palau de la memòria particular, ja que tot el que havia publicat sobre l’escriptor valencià es limitava a un article del 1927 en La Publicitat on destacava que Blasco Ibáñez era el primer autor que escrivia en castellà i havia guanyat diners de veritat, cosa que incomodava considerablement una elit d’autors espanyols i madrilenys que li negaven el reconeixement que li pertocava.

Siga com siga, Pla comença la narració en una mescla d’admiració i de gratitud cap a Blasco. Gratitud per obrir la porta a aquell jove agosarat que reconeix no haver trobat mai en una casa forastera l’acolliment que li oferí aquella fabulosa vil·la de trets àrabs, andalusos i valencians, alhora que la simpatia i amabilitat d’aquell homenot imponent en un cos que “desplaçava aire” i caracteritzat en faccions de “riquesa escultòrica” que, a més a més, repartia aparatoses abraçades i “esgarips cordials“, tot arredonit per una vitalitat o “diapasó vital” que impressionava el visitant. El pseudojubilat de Blasco, que no deixava de treballar de dotze a catorze  hores diàries per a fer front als compromisos adquirits, estava molt orgullós de la seua mansió, de les rajoles que havia fet portar de Manises, de les pèrgoles, els estanys i les peixeres; o dels rosers i tarongers també enviats des de València per a ser plantats en uns jardins on aspirava a alçar algun dia un monument als deu escriptors més grans de la història, que òbviament comptava amb Cervantes com a protagonista destacat.

Abillat en un vestit blau de bona roba “ben tallada“, i en el recorregut per la vil·la, Blasco també s’afanyà a subratllar la  quantitat de banyeres, vàters i bidets que la casa contenia, que era nombrosa i abundantíssima. puix considerava tot allò com una mostra de progrés, de sanitat i de l’eficàcia cívica de la higiene. Prosseguiren per l’estudi o biblioteca, que s’ubicava a un pavelló on afirmava treballar cada matí i o dictava les seues obres a un antic seminarista del bisbat de Conca. Tal fou el nivell d’amabilitat del valencià que, arribat el migdia cridà el xofer i anaren a dinar a cafè de Montecarlo per tal de presentar-li un grapat de senyors respectables entre els quals es trobava un tal Jaume de Borbó, un hereu legítim de la corona espanyola (per banda de la branca carlista), que curiosament sentia una fascinació incontenible per un republicà que aparentment guanyava diners sense esforç o sense proposar-s’ho; i és que el “fenomen Blasco” provocava per tot arreu una barreja d’admiració i d’enveja extraordinàries.

Però, fet i fet, si una cosa va detectar Josep Pla aquells dies fou que Blasco arrossegava una mena de depressió anímica, tal vegada en adonar-se que els seus millors dies havien passat o senzillament en  trobar-se ( i viure) conscientment allunyat de la seua estimada València; i, més enllà dels àpats o tertúlies diàries al Café de París de l’esmentat Montecarlo, acabava per trobar certa satisfacció personal i també certa relaxació autèntica quan tocava a la porta de Fontana Rosa algun republicà de les terres de València que havia conegut a Blasco en els temps heroics o algun venedor de taronges que se li acostava fascinat per la glòria del seu conterrani. En aquells moments l’escriptor ho deixava tot a banda ( si fa no fa, el , mateix que va fer amb Pla), suspenia tota la seua activitat i “s’apoderava del visitant com una presa magnífica“. I en transcurs d’aquelles visites de coneguts i desconeguts s’armaven converses interminables on apareixien tots els matisos del valencià, tot el seu lèxic més saborós, totes les paraules explícites i tots els silencis de la llengua, destacant Pla que com més profundes eren aquelles converses i discussions de considerable “polseguera verbal” -alguna en degué presenciar-, més notava que aquells hòmens s’entenien o fins i tot s’estimaven.

Possiblement aquelles trobades inesperades, algun viatge a París per a assistir a homenatges als seus admirats Zola o Victor Hugo, o el projecte del que pensava o volia pensar que esdevindria “l’obra de la seua vida” i que s’anomenaria La juventud del mundo esdevingueren els escassos moments de joia en els darrers anys de vida d’un valencià excessiu i irrepetible.