No m’agrada gens escriure de llibres i me n’adono ara, quines coses. Tres-cents mil escriptors entrevistats, quatre milions de ressenyes i comentaris després, resulta que tot això de desbudellar les estructures narratives, les veus, les línies temporals i els models de llengua em fa mandra, una perea fonda i pesada, vos ho confesso ara que puc. No fa massa em van definir com a prescriptora i, encara que en un primer moment em va semblar una etiqueta estranya, un peliu forçada, a mig camí entre allò bo i allò discutible, cada vegada la trobo més exacta. Perquè jo he vingut aquí a parlar del que m’agrada i a recomanar-ho fortíssimament, a receptar-ho com qui prescriu un medicament.

I ara, si tot anés com ho tenia dins del cap, m’agradaria fer un decàleg, amb molt de clickbait, amb les deu raons perquè un llibre em conquerisca, però la realitat és que hi he pensat i no en tinc ni deu ni una, perquè jo el que necessito és que els llibres em vencen, no només que em convencen, i això no sempre passa per indicadors quantificables. Vull que el llibre em faça alçar les mans i dir que claudico, que soc tota seua, escac i mat. I això es pot fer amb moltes més armes de les que puc imaginar: amb atacs frontals, amb subtilitat sibil·lina, amb una guerra rellamp, amb quintacolumnisme… No em cal un tema concret, ni un gènere, ni un estil, em cal l’escriptura com un brollador imparable d’imatges, o com aquell riu que sembla calmat però se t’endú corrent avall. Millor encara: com el magma d’un volcà, que s’escup al cel, incandescent. No pots fer res més que apartar-te i mirar-lo avançar. Això vull del relat: admiració i indefensió, fascinació i neguit.

I aquí ve el tros on podeu triar si voleu rebolcar-vos pel fang, dens, atàvic, i que se vos quede a la boca el gust de ferro que tenen la sang i la terra, o si voleu notar la carn freda quan surt de l’aigua, els llavis salobrosos, els ulls coents i la ingravidesa extraterrestre de qui sap nadar i ho fa com si volara. Perquè si bé no tinc deu raons per tal que llegiu a Antoni Veciana (Reus, 1977), vos en puc donar dos de ben poderoses: Dolça a la Torre de Fang (La Segona Perifèria, 2024) i Nicolau (La Segona Perifèria, 2022), dos novel·les que són faules, que són somnis i viatges, estones de plaer, escabussons fondos. Intensitat i emoció i allau de mots, i l’olor i el sabor i el color d’una llengua que reconec com la meua i potser esta sí que en seria una raó. De les altres nou raons, ni idea, però aquí hi teniu la recepta: cada vuit hores o segons la necessitat.