En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de Teresa Broseta n’és el quint.
La filla major es bellugava dins la cuina fent-la viure, vibrar, a força de sons, fum, cataractes d’aigua despenyant-se al llavador. Un gat negre, gran, assumia el paper de protagonista en aquella barrumbada, en tant que es coïa la carn i el peix dissolia en l’oli l’oblidat cor de la mar. Per la finestra entrava el sol, i un dring proper de martells li posava veu. Fora feia olor de pa acabat de coure. Olives, formatge, vi, una lletuga, tot plegat s’alçava en primer terme des de la seua elemental presència vinguda del camp i de les gents del camp, terrossos vius, cremats, alé del camp mateix.
Assegut a cavall en la cadireta de boga, mirant-se com podia en l’espill minúscul que es mantenia dret a males penes sobre la taula de la cuina, el pare es feia les últimes passades de navalla pel rostre renegrit pel sol i solcat d’arrugues. Satisfet del resultat, netejà la navalla amb un drap net, però grisós per l’ús, i el plegà després amb cura per a torcar-se les restes de sabó de la cara. Entre torcada i torcada, sempre en un silenci que la filla major coneixia de sobra i respectava a contracor, passejava amunt i avall uns ulls carregats de melancolia i aspirava amb força el perfum de la vida. Només amollà el drap quan la seua dona, les galtes enrogides encara per la calor del forn, entrà a la cuina amb la cistella plena de pa calent i aleshores, alçant-se d’una revolada, s’hi atansà a olorar-lo com un gos. La rialla de la dona va ser breu com una carícia.
—Què fas, home?
—Olorar la glòria!
Amb una tendresa aspra, la dona pessigà el pa i li entaforà en la boca un bocí calent com l’infern. Mentre el feia ballar entre les dents per a no cremar-se, els ulls de l’home espurnejaren de gratitud i estima. En aquell moment, la filla menuda tornà del galliner amb la cistella dels ous del dia, més de mitja dotzena, i en demanà també el seu pessiguet amb un gest de cadell entremaliat. La mare s’apressà a satisfer-la i, abans que ho demanara, li’n donà també un bocí a la filla major, que li ho va agrair amb un somriure. Mirant com assaborien amb plaer el pa acabat d’eixir de les seues mans, la mare dissimulà l’íntima satisfacció amb una queixa de rutina.
—Si no pareu, després no dinareu.
La filla major alçà la tapadora de l’olla i el perfum del putxero es va esbandir per la cuina, subratllant la incongruència de l’amenaça i provocant un gest divertit a totes les cares. El gat negre i gran, a qui ningú havia oferit ni una molla de pa, abandonà la cuina amb un posat ofés i anà a tombar-se al sol, a la vora de la porta, deixant anar un badall d’infinit desinterés. La mare tastà el caldo del putxero i va assentir, satisfeta. La filla major, acabada la faena, es llavà les mans en la pica i aigua i marbre cantaren a l’uníson una melodia alegre i lluminosa. La filla menuda es mirava de gaidó en l’espillet del pare i assajava caigudes d’ulls que encara estaven lluny de ser provocatives. El pare la deixà enjogassar-se una estona i, després, embolicà navalla i espill amb el drap grisós i ho entaforà tot en la coixinera que portava lligada a la cintura.
En aquell moment sonà una campana en la distància i, en el prat, el gos d’atura començà a udolar com un llop que acabara d’albirar la lluna. La família va romandre immòbil uns segons, els cors inquiets i la respiració continguda, les cames tremoloses i els ulls clavats en un horitzó que només ells podien veure. L’udol no minvava, ans al contrari; Carbó sabia ben bé com fer la seua tasca.
No calien paraules i no les malbarataren. Mentre els pares s’abraçaven estretament i apressada, la filla major va moure lleugerament cap a l’esquerra la taula de la cuina i la menuda, ràpida com un esquirol, alçà el tauló de fusta que protegia l’entrada del rebost secret. El pare, sempre en silenci, s’escolà àgilment per aquell forat obert arran de terra i només quedaren a la vista les seues mans de fusta vella, aspres de treballar la terra. I en aquelles mans calloses i estimades anaren dipositant les tres dones, sense pressa però sense pausa, la gerra d’olives i la peça encetada de formatge, les tomaques acabades de collir i el pitxer d’oli, el sac de creïlles i més de la meitat dels ous del dia, el manoll de cebes tendres i la pastera plena de farina, la marraixa de vi i el pot on s’adobaven les anxoves. Quan només quedaren a la vista tres ous frescos, una lletuga una mica marcida i el putxero que encara bullia al foc, les mans del pare desaparegueren també de la vista i la filla menuda, mossegant-se els llavis per a no plorar, s’apressà a tancar de nou el forat.
Mare i filles, les mans suades i els cors bategants, tornaren a posar la taula de la cuina al seu lloc i s’abocaren a mirar per la finestra. El gos, complida la seua tasca, havia deixat d’udolar, i el silenci s’havia tornat amenaçador de tan perfecte. Ja no sonava el dringar dels martells i, amb ell, havien guardat silenci les merles, i havien callat les blanques, i havien emmudit les caderneres i els rossinyols. Per l’últim revolt del camí polsós i estret que menava a la casa apuntaren unes botes negres, i es deixà veure el verd brut dels uniformes dels soldats, i brillaren al sol els canons dels fusells.
El gat negre i gran, conscient del seu paper, s’alçà sense pressa i, majestuós, anà a tombar-se sota la taula, damunt del tauló que les tres dones havien de fer esforços per no mirar de cua d’ull. En l’últim segon, quan les botes dels soldats ja fregaven la porxada, la filla menuda tirà un bon grapat de sal al perol. Ningú no dinaria, aquell migdia. Tampoc els corbs.
