Fa uns dies em va escriure la meua amiga Anna: “De què va això de ‘Blackwater’? A Barcelona en el metro tothom porta eixos llibres”. Li vaig dir que era una mica llarg d’explicar i que li faria un àudio quan tinguera un moment, perquè fa tot just una setmana que he eixit, mig nadant, mig arrossegant-me, del riu Perdido. L’aigua, negra o vermella, té moltíssima importància en esta saga que està enduent-se a tanta gent com una riuada, com un xicotet miracle editorial que arriba quaranta anys després de ser publicada. Crec, encara en la ressaca d’esta immersió, que serà d’aquelles experiències literàries que duren temps en la memòria. I no només perquè tinga força narrativa, tensió i sorpresa, sinó també per la dosificació i la posologia.
La saga Blackwater (2024) que conta la història d’una saga familiar de Perdido, un poblet d’Alabama, al llarg del segle XX, es va publicar l’any 1983 als Estats Units, però ha arribat a Europa traduïda fa a penes uns mesos, primer en francés i italià i este 2024 en català-valencià i castellà. La tenim ara i ací en la nostra llengua gràcies a una habilíssima aposta de Blackie Books, que ha aprofitat les particularitats d’esta sèrie de llibres per a posar en pràctica un sistema de llançament tan vell com els quioscos, però que havíem oblidat. Quan va publicar Blackwater, Michael McDowell, el seu autor, va fixar que cadascun dels sis volums havia de llançar-se separadament, a raó d’un llibre al mes, en un homenatge a les novel·les per entregues i els paperbacks: la literatura barata, les novel·les de tapa blana i els gèneres més populars, que ell defensava i posava en valor. En aquell moment, a les primeries dels anys 80, Blackwater ja fou un èxit arrasador.
Blackwater és la saga que està arrossegant a tanta gent com una riuada, com un xicotet miracle editorial quaranta anys després.
McDowell va ser un escriptor extremadament prolífic, amb una obra inabastable que toca diferents gèneres i que destaca sobretot en la novel·la gòtica ambientada en el sud dels EUA, d’on ell procedia. Per a mi, conéixer Blackwater ha estat com si en un vagó de tren es trobaren Stephen King, Shirley Jackson i Carson McCullers i així l’he recomanat a la pobra gent que m’envolta i que suporta estoicament el meu proselitisme apassionat de causes variades. De Stephen King parlaré un altre dia, però que diguera de McDowell que “era el millor de tots” és un segell de qualitat que no admeto a discussió.
En Blackwater, la quotidianitat conviu amb allò sobrenatural, que els personatges incorporen sense sorpresa a les seues vides i es narra amb tanta naturalitat com una collita d’anous o una llimonada fresca al porxo. I si a Perdido hi arribes pel hype, t’acabes quedant pels personatges, captivadors i carismàtics. A més, al marge de l’encert editorial de Blackie Books amb este llançament, cal reconéixer-los també una altra clau de l’èxit, el gust exquisit en les cobertes, obra de l’il·lustrador Pedro Oyarbide: totes elles diferents, però amb extrema coherència estètica i amb un stamping daurat que fa la boca aigua només de vore’l. Paperback, sí. Lleugers i xicotets, sí. Però innegablement atractius i cobejables, també.
Les coses han canviat molt des dels anys 80 i ja no estem acostumats a esperar res. Ho volem tot i ho volem ara. Les sèries, tradicionalment pensades com a dosis curtes de ficció, tenen tots els capítols disponibles en les plataformes i podem vore temporades senceres d’una panxada. Sense ser res nou, resulta revolucionari que ens haguem d’esperar tres setmanes a tindre disponible la següent entrega d’una saga. No ens està malament redescobrir i experimentar la impaciència i l’espera. I parlant d’esperar, encara no li he fet l’àudio a Anna, però crec que li enviaré l’enllaç d’este article i serà pràcticament el mateix.
