Benvolgut Josep,
L’última vegada que ens vam vore fou al teu despatx i parlaves de la vida, com sempre, però ara deies que estaves “regular”, perquè havies fet un acatxó, i que caldria adaptar-se a la nova situació, a la vellea. I al final no t’ha donat temps a acostumar-t’hi. A molts te’ns has mort sobtadament, com una punyalada, perquè sempre t’havíem vist tan fràgil que ens hi havíem fet a la idea i pensàvem que duraries així per a sempre, i per això t’hem escrit fins fa pocs dies demanant-te un favor més i prometent-te un café a canvi.
Jo et vaig conèixer el 10 de juny de 2012 a la Drova, en aquell despatx. Fou per entrevistar-te. Publicaves Joc de daus i parlares molt, sempre parlaves molt: dels records, del país, de tu mateix, de la ciència, de la poesia. De la mort, això sí, digueres que, com que era l’única certesa, més valia no parlar-ne, però sí que ho feres, perquè al cap i a la fi és inevitable.
Abans d’aquell dia eres només un nom i un cognom sobre una coberta. Sobre moltes cobertes: eres un escriptor consolidat, un mestre de molts, algú que havia decidit viure d’escriure i que sorprenentment ho havia aconseguit. Un mite. Encara no havies escrit les teues memòries sobre els setanta, Els fantàstics setanta, ni t’havien concedit el Premi d’Honor de Lletres Catalanes, però tenies un sac d’altres reconeixements i premis considerabilíssims, i havies parit milers de versos, perquè per damunt de tot sempre has sigut poeta, i havies redescobert versos d’altres –March, els andalusins, els grecs i els llatins–, i havies escrit la Rondalla del retorn, la teua única novel·la, i també la prosa sobre el teu Mediterrani: la Safor, i Grècia, i Tunis, i Sicília, i el Nàpols d’Un bellíssim cadàver barroc…
Després d’aquell dia ha sigut diferent, no perquè hages deixat d’escriure, sinó perquè a banda d’un nom i un cognom has sigut un company de viatge. Hem xarrat moltes altres vegades en aquell despatx i en altres dels teus llocs predilectes, sols o en companyia: al bar del carrer Major de Barx, a la Puigmola, al Casa Sanchis de Gandia o a València. Sempre t’ha agradat compartir el teu temps, i regalar-lo, has sigut un poeta generós amb els altres. I un erudit a l’abast. Escoltaves i només demanaves un café i que t’escoltaren. Has donat consell i has encomanat entusiasme. No t’han faltat mai els amics ni la conversa. Les últimes vegades, és de veres, parlaves molt del cansament, del passat i dels teus pares. Has sigut un patriota de la terra d’ells, el País Valencià, i de la llengua que parlaven, que quan tu eres un xiquet era un patois apallissat a punt de ser descartat per la Història, i que tu i molts com tu –abans, durant i encara– ajudàreu a sobreviure i a elevar-se: a ser alguna cosa més que un espectre. El paper vos ha donat la raó. Estem ací per vosaltres.
De tu sempre han dit: un bon home. I jo et dic també: un amic. Amic d’última hora, de trobades estacionals i subjectes a les circumstàncies, però amic. Ara t’has mort. Crec que és la primera vegada que se’m mor un amic. I és inversemblant, perquè la mort és certa i dolorosíssima però també increïble. És que et llegirem, Josep, però ja no xarrarem. Només puc donar-te les gràcies, ara que ja és tard, gràcies pel teu temps i per les teues paraules. I una abraçada infinita allà on estigues.
