És una vesprada hivernal de divendres en el madrileny barri de Malasaña. Ens reunim en una cafeteria amb Vicent Molins (Meliana, 1988), geògraf i periodista valencià, hores abans de la presentació de Ciudad clickbait (Barlin, 2025), acompanyat de Jorge Dioni. En el seu últim llibre, Molins reflexiona sobre sobre el rumb de les ciutats, convertides en un aparador per als turistes i obsessionades en agradar, competint entre elles per aconseguir el major número de turistes i de likes. Amb este model imperant… on queden els veïns de les ciutats? Demanem un café i la conversa fluïx.

Totes les ciutats busquen el seu lloc al món. Quins camins poden seguir en este món globalitzat? Crec que una qüestió molt important i positiva en relació amb les ciutats és sentir un cert orgull propi per la teua ciutat, que et sentes part d’ella i que, a més, es tracte d’un orgull correspost. Ara bé, pense que moltes ciutats han assolit com un repte trobar el seu lloc al món i no és una lliga en la que hagen de jugar obligatòriament. Normalment, quan jugues en una competició que et ve gran, amb les grans metròpolis internacionals com Tòquio o Nova York, acabes frustrant-te, perquè és una competició desigual. Esta època globalitzada es caracteritza, entre altres coses, perquè totes les ciutats tenen l’oportunitat de convertir-se en un aparador internacional i estar de moda. En esta baralla per l’atenció, la majoria de les ciutats acaben frustrades, traçant estratègies en les quals l’atenció mediàtica i internacional rebuda està per damunt de la qualitat de vida dels seus habitants. Pareu-vos per un moment a pensar quantes vegades heu llegit que la vostra ciutat està de moda en els titulars de la premsa local, o en altres titulars de la premsa internacional. En realitat, este tipus de titulars són autoreferencials i estan adreçats als mateixos habitants locals, per reafirmar-los que el model de la seua ciutat funciona, perquè tot el món vol viure ahí. Al cap i a la fi, és una forma de sentir que no ens estem quedant fora del futur.

Parlem ara sobre la nostra València, una ciutat que continua captant titulars, però que cada dia és més inaccessible per als seus habitants. València està de moda des de fa vint-i-cinc anys perquè ha triat eixe model. El model va funcionar fins a la crisi dels 2000, quan València va entrar en dificultats importants. Però després de la crisi econòmica hem continuat amb el mateix model i el que hem observat durant els últims anys han sigut els fruits que ha deixat això. Una dada: València passa de tindre 4 milions de passatgers en Manises fa sis anys a tindre’n 11. I, clar, poques ciutats poden planificar un canvi tan accelerat. Per això, eixe estar de moda es correspon tan poc amb la ciutat real. Mentres parlem dels visitants, no estem parlant de cohesió social, ni de PIB per capita, ni d’accés a la vivenda. Ens hem mesurat en base a una qüestió molt exòtica, que és la gent que entra pels nostres aeroports. Això no està malament per se, però l’objectiu ha de ser garantir que la pròpia ciutadania puga quedar-se en la ciutat, i en eixe model pense que hem fracassat.

Una de les crítiques que es fan als governs del canvi, que també es fa al govern del Rialto a València, és que no han sabut canviar el model de ciutat existent. Com es pot resoldre esta qüestió? El nou rumb polític del 2015 és fruit d’una necessitat de canvi que existia en la població. Molta gent se sentia agreujada per la corrupció. La nostra reputació i la nostra autoestima estaven ferides, i tot això es condensava en el mantra de que la paella i la corrupció no es fan en cap lloc com en València. Necessitàvem una regeneració i València comença a mirar-se a si mateixa. Es produïx un canvi prou interessant per este greuge que existia. Alhora, veiem que cada vegada ve més gent de fora i que esta gent reivindica com de bé es viu en la ciutat. És una miqueta una trampa, perquè sentim la temptació de validar-nos a partir de l’opinió dels que venen de fora. Les xarxes socials i el nou paradigma tecnològic ens fan que les nostres polítiques públiques estiguen dominades per la dopamina i la cultura del like. Ara bé, em pregunte… Quin és el relat de la ciutat de València? La qualitat de vida que hi ha: En València la gent viu molt bé, repetix molta gent de fora. Però, al mateix temps, hem apostat per un model que fa que la majoria de veïns tinguen cada vegada més dificultats per quedar-se en la seua ciutat. L’eix ha de canviar i el focus ha d’estar en plantejar-nos per a qui és la qualitat de vida? En resum, València ha d’exercir de ciutat, i això passa per plantejar debats que són incòmodes com la vivenda i anar a contracorrent. València ha anat a contracorrent en alguns aspectes com la mobilitat o les zones de vianants, però li costa molt anar a contracorrent en l’estratègia urbana i narrativa.

Nova York és la gran ciutat clickbait, una marca de ciutat cosmopolita, creada usant els llenguatges de la publicitat i la comunicació política. Quin impacte té en la construcció de les narratives de les nostres ciutats? Eixe món del 92 que té la seua repercussió ací en els Jocs Olímpics o les ‘Expos’ i la modernitat financera naix a Nova York. I és molt molt complicat competir amb Nova York. Un exemple: Vigo anuncia el seu Nadal en el centre de Nova York, i no ho fa per a convéncer els novaiorquesos, sinó per l’orgull que fa sentir això a la gent de Vigo. El teu eix narratiu no pot ser eixe, perquè acabarà fent-te mal, i no és una bona recepta per a tu. Vigo ha de tindre una estratègia pròpia i endèmica, i esta no pot passar per intentar semblar-se a Nova York, cal una miqueta més de profunditat. La de Vigo i Abel Caballero és una estratègia eficaç per guanyar eleccions, però… pot ser eixa l’única recepta i l’únic projecte per a una ciutat? Quan estàs parlant del número de visitants que reps en Nadal per vore les teues llums, no estàs posant el focus ni l’atenció en altres aspectes importants de la ciutat, com la faena o l’habitatge. L’atenció és limitada i una ciutat necessita un projecte a llarg termini i un equilibri. Les nostres ciutats han de ser més que un operador turístic: Nova York és una de les capitals financeres del món.

En Ciudad Clickbait parles críticament sobre el concepte de la Ciutat dels 15 minuts. Quins problemes presenta este concepte de moda? El propòsit és molt bo, però a l’hora de la realitat el concepte ha servit més per a atendre a objectius publicitaris i propagandístics que per a la vida real. El problema de ciutats com València és, precisament, que estem deixant de ser una ciutat dels 15 minuts! La bona qüestió és que este concepte és útil per a grans ciutats com París, una ciutat que necessitava humanitzar-se, però les nostres ciutats mediterrànies ja eren metròpolis on tot estava a prop, ciutats dels 15 minuts. I ho estan deixant de ser perquè els lloguers són tan cars que la gent no pot quedar-se en la zona cèntrica i ha d’anar a viure a les perifèries o a altres pobles. Ara, en este model, qui pot pagar guanya temps, i qui no pot pagar, paga en temps. Per això, pense que esta narrativa és falsària per a la major part de les ciutats mediterrànies, com València o Màlaga. El que necessitem és tornar a posar damunt la taula qüestions com la del treball i la vivenda per a tornar a ser una ciutat dels 15 minuts. Si volem ser Copenhague o Viena, hem de començar per tindre sous de Copenhague o Viena, i indústria. Si busquem una solució realista, València ha d’assemblar-se a València, i no ha d’intentar ser altres ciutats. I, en este sentit, la narrativa és molt important, perquè servix per a jerarquitzar les polítiques públiques.

No hi ha ciutats clickbait sense periodisme clickbait. Quin paper juga el periodisme en este paradigma? Vivim en un món tan hiperconnectat que les nostres ciutats i els seus centres són cada vegada més semblants. De la mateixa manera, les nostres agendes mediàtiques locals s’assemblen més cada vegada. Això és un gran problema, perquè si una ciutat no té temes propis, no tindrà polítiques pròpies. Hi ha una afonia mediàtica en la majoria de ciutats, i això repercutix molt en València. Altre punt és que, com a fruit de la crisis dels mitjans de comunicació, hi ha una gran dependència de la publicitat institucional, que dona poc de marge per a la fiscalització de certes narratives. Estos factors ens deixen sense agenda pròpia i, per tant, sense polítiques públiques pròpies.

Per què la gent ha de llegir Ciudad Clickbait? Pel mateix motiu pel qual jo l’he escrit: per a entendre el que ens està passant. I perquè necessitem actualitzar els diagnòstics i les solucions a la realitat contemporània. Pense que el que ens està passant no pot entendre’s des d’una solució única i reduccionista. Ens cal un enfocament multifactorial, cal connectar els punts i crec que el meu llibre tracta d’anar més enllà de la frustració i aportar solucions en positiu.