Xarrar amb Marina Sanmartín (València, 1977), escriptora, periodista i llibretera en Cervantes & Compañía de Madrid, és com llegir la seua última novel·la La doble desaparición de Abril del Pino (Black Salamandra, 2026): una conversa al voltant del misteri, la intriga, amb un toc d’humor, somriures compartits i moltes referències literàries.

Sanmartín i el periodista que firma esta entrevista van descobrir durant la conversa que tenen amistats en comú –un bes a María i a Mario!–, que els resulta impossible no posar-se a ballar quan sona “La revolución sexual” de La Casa Azul i que com un dels millors dies de la seua vida compartixen una experiència semblant. Per compartir, compartixen fins i tot una manera de vore la vida: “Es poden dir moltes coses serioses des de l’amabilitat i des del somriure… És difícil treballar i divertir-se alhora, però de moment ho hem aconseguit”.

Eres autora d’un llibre de contes, cinc novel·les, un assaig… En quin gènere et trobes més còmoda? En la novel·la, sens dubte. Com a periodista, vaig escriure un assaig sobre llibreries, Desde el ojo del huracán (Ariel, 2023), però on descobrisc més coses, on em descarregue i soc més productiva és en la novel·la. En esta, m’ha obsessionat la busca de la identitat, saber qui som realment.

I és la novel·la negra el teu gènere favorit per a desenrotllar la teua imaginació? Sens dubte. La novel·la negra, la ficció criminal, i en general cinematogràfica, m’encanten. Des de molt menuda, quasi per atzar, el misteri va estar molt prop de mi, i com que li vaig donar la mà.

Quines són les claus d’un cozy crime? Sense desviar la mirada del fonamental d’este gènere crec que la clau és prioritzar l’enigma, la intriga, el desafiament al lector per a que arribe a l’última pàgina… I en eixe procés arrancar-li un somriure, fins i tot riallades. Al costat d’això està el fet que el llibre siga amable i no per això deixe de ser seriós. Es poden dir moltes coses serioses i es poden plantejar trames profundes des de l’amabilitat i el somriure, perquè al cap i a la fi la vida és això.

Com naix la idea de la novel·la? Havia arribat el moment de conjugar les meues dos passions: escriure una ficció que mesclara el misteri i les llibreries. A més, en el món anglosaxó és quasi un subgènere dins del cozy crime o crim acollidor. A Espanya no et diré que soc la primera, perquè seria un poc temerari i segur que hi ha algú que ho ha fet abans, però no n’hi ha tantes. Llavors vaig pensar que havia d’aprofitar eixe buit i em vaig posar a escriure.

Què trobaran els lectors en la teua novel·la?  Per damunt de tot, un llibre -este és un missatge per a llibreters i llibreteres- que pot agradar a tot el món. És una novel·la amb gran intriga, però té moltes capes, té una reflexió sobre fins a quin punt la infància condiciona la vida. I sobretot trobaran una història per a passar-s’ho molt bé. És un llibre perfecte per a l’evasió i l’entreteniment, que no hem de subestimar en absolut.

Com sents la teua evolució com a escriptora? Sovint ens adonem de les coses a través del que passa al nostre voltant. Quan Salamandra em va dir que volia publicar açò vaig pensar: “Ara va de veres”. Amb este llibre he arribat a punts que mai pensí que arribaria, i crec que ha sigut gràcies a l’equip editorial, perquè en cap moment s’han rendit fins que no han considerat que la novel·la estava a l’altura. D’altra banda, mai havia tingut una rebuda de la premsa tan gran com amb este llibre, ni mai el meu entorn m’havia donat a entendre de manera tan sincera que el llibre els agradava.

Quin balanç fas del panorama literari estatal? Espanya té una salut literària potent i bona perquè té dos coses fonamentals: una espècie d’establishment d’autors i autores sènior que produïxen encara sovint, amb eficàcia i que venen molt i després, gràcies a que cada vegada hi ha més segells editorials, que giren entorn dels grans grups i donen molta guerra, un fum de veus noves que no deixen de descobrir-se i que ens sorprenen. Crec que podem estar molt contents de la nostra salut literària. També de la nostra salut creativa i llibretera.

Com és el binomi llibretera i escriptora? Crec que no hi ha binomi millor, perquè per a prendre el pols del que la gent vol llegir i del que jo vull escriure no hi ha millor espai que el de la llibreria. Encara que després escriga el que em dona la gana… Però la literatura és un acte de comunicació i, per tant, necessita d’un receptor. La llibreria és un carrer de doble adreça. No hi ha millor canal que un llibre per a connectar amb algú. La llibreria m’ha obert un enorme ventall de comunicació amb la gent.

Quins són els teus pròxims projectes? Ara mateix estic bolcada en la promoció de la novel·la perquè crec que ho mereix. Però a mitjà i llarg termini els plans són -i soc molt afortunada de poder dir això- continuar amb una altra novel·la. Faré les tres coses que m’agraden: vendre llibres i parlar sobre ells en la llibreria, escriure’ls i dedicar-me al periodisme.