Digueu-me senyora

by | 18/04/2024

Per què glorifiquem la joventut, que no és més que una fase de la vida?
Temps de lectura: 2 minuts

Fa un temps que en les converses amb les amigues hi ha un tema recurrent, que no sabem en quin moment va irrompre en el nostre orde del dia, però que sospitem que ja no marxarà: ens fem velles. Ara vindria allò dels 40 són els nous 30 i el Retinol és el nou Clearasil i que la joventut és l’actitud i tot això i allò. Però no, senyores, i una merda. L’edat és la que és i la decadència física és tan inexorable com el fet que un dia ens morirem i que no hi ha cap altra opció. Biològicament, quan deixem de créixer, comencem a envellir. Primer a poc a poc, imperceptiblement, després més i més ràpid. I una cosa tan òbvia, que en els altres assumim amb total normalitat, en nosaltres mateixes és una sorpresa i un neguit. No pot ser, com ha ocorregut, però si jo ahir era jove. Estem consternades, perquè ens passen coses noves, que sabíem positivament que passarien, però no a nosaltres, no ara.

No se’n parla prou de per què una cosa tan natural i lògica provoca este terratrèmol, per què no està bé que la natura faça el seu propi curs, igual que un bebé es transforma en un xiquet i després en un adolescent i això ho celebrem. Per què glorifiquem la joventut, que no és més que una fase de la vida, i amb prou carències, si se’m permet, fins al punt que intentem estirar-la com un xiclet? Llegia fa poc a Nora Ephron en Tinc un coll que fa pena (L’Altra Editorial, 2023), un recull dels seus articles on tracta amb molta gràcia el canvi d’estatus de dona a senyora i on explica que les seues maniobres de manteniment li ocupen un temps excessiu. A mi també, i com que tinc una espantosa tendència a pensar-ho tot massa, em qüestionava la raó última d’estes obligacions que m’autoimposo. És la societat? És l’heteropatriarcat? És el capitalisme? És que som imbècils? Totes són correctes.

Eternament parant compte de ser juvenils, però no ridícules; desitjables, però no excessives; modernes, però no extravagants.

Com qui constreny un jardí, com qui arranca cada mala herbeta i col·loca bé cada planta, seguim processos complexos per a aturar un temps que no s’atura, per a seguir estant , com si bé només fora l’aspecte que teníem vint anys arrere i no el que té una persona de 40 anys sana i normal. Estes tasques de reparació, pintura i jardineria, a més, han de ser les justes. Ni desatendre-les, ni fer-les massa evidents, un equilibri precari que ens obliga a una vida de funambulismes, redistribuint el pes contínuament de costat a costat per a no passar-nos-en, eternament parant compte de ser juvenils, però no ridícules; desitjables, però no excessives; modernes, però no extravagants. Mai deixar-nos anar els pèls i les pells i les molles, mai estimar-nos l’etapa en què estem o simplement acceptar-la com els senyors han acceptat les seues panxes i les calbes i les esquenes peludes sense cap drama ni pressió social.

Una amiga meua, sàvia i realista, diu que ja li hem pegat la volta al pernil. Una metàfora fantàstica, perquè si tenim en compte que l’esperança de vida en el moment del meu naixement vorejava els 78 anys, en no res ens trobem tallant prop de l’os, si res es torç. Digueu-me senyora i això que portem per davant.

Magda Simó (la Jana, 1981) és periodista i escriu des que en va aprendre. Professionalment, s’ha especialitzat en comunicació corporativa i institucional i es dedica sobretot a l’àmbit cultural. És coautora del digital cultural A Cau de Lletra i fa la secció literària del mateix títol a la ràdio d’À Punt.

Et pot interessar

Apocalíptics i integrats

Apocalíptics i integrats

L’assaig d’Umberto Eco podria explicar l’actual polarització social i mediàtica, davant de qualsevol tema

Dia 52, entre tenebres

Dia 52, entre tenebres

La debilitat sistèmica dels valencians ens mata la identitat i la sobirania i, en una catàstrofe com esta, ens mata literalment

Valencià per a l’eternitat

Valencià per a l’eternitat

Els avanços en intel·ligència artificial i l’auge dels universos virtuals dificultaran de manera decisiva l’arraconament i desaparició de la llengua