“Síncope vasovagal“, va dir el metge. “És una cosa freqüent, que no hauria de revestir gravetat, no li donarem importància si no es repetix“, va afegir mentre veia eixir el paperet de l’electro amb aquella sanefa que ens dibuixa els batecs. Només és una reacció del cos davant de situacions de dolor intens, calor o angoixa emocional, on la freqüència cardíaca cau i la tensió arterial es desploma. Ho veus tot negre, com un túnel, i sents que te’n vas, però no saps molt bé on i tampoc encertes a entendre què t’està passant. Mentre em parlava, en un box d’urgències sobreil·luminat de llum blanca, vaig pensar de seguida en aquelles persones que tots hem vist desmaiar-se als soterrars, que els han de sostindre entre tres. També en la gent que s’ha d’estirar a la llitera quan li trauen sang, perquè es pleguen i no poden fer-hi més.
A mi no se m’havia mort ningú, en principi, ni havia vist una gota de sang aquell matí, no m’havia donat temps. Jo m’acabava d’alçar, un dijous normal a les intempestives hores proletàries de cada dia, i vaig caure redona, a plom, quan anava a entrar a la dutxa. Juraria que em vaig anar ajupint fins estirar-me al terra, però el soroll que va fer la caiguda contra les rajoles, un bony al cap i els blaus que tenia al sendemà a l’esquena i al costat indicaven tot el contrari. Mentre jeia en posició fetal, em trobava tan malament i estava tan fora de mi que no podia ni espantar-me, només pensar que el terra estava fresquet i que quina suor freda m’amerava. Si de normal la meua tensió ja fa dubtar de si estic viva o morta, en aquell moment el tensiòmetre ni me la trobava. Fou com si em desconnectaren l’endoll i anés perdent potència fins que em vaig apagar del tot un temps indeterminat que no devia excedir els deu segons. I llavors, van anar tornant totes les funcions i s’encengueren totes les llumetes i vaig haver de posar el rellotge a l’hora, igual que quan se’n va la llum i el display de la nevera parpelleja.
El resum de tot és que no em va passar res i ho estic fent ara molt gros per propòsits literaris. A qui no li ha passat alguna vegada que el cos diu prou i es penja com l’ordinador de la faena? Sí que em vaig quedar pensant que havia tingut sort de no obrir-me el cap a la tassa del vàter, o caure de lloros i trencar-me el nas o dos dents contra el porcellànic efecte fusta, i la bona fortuna que fos un desmai tontíssim i no un ictus o un infart. I sobretot, que vulnerables i que poca cosa som estes criatures infames i cruels quan el cos no ens acompanya.
En qualsevol cas, sense tindre acabada, ni començada, la carrera de medicina, m’aventuro a dir que la causa dels meus mals i el meu desmai és el capitalisme. Fins i tot dels neguits més íntims en té la culpa, fins i tot de com tinc el cabet de ple de coses: de qui soc, de què he de fer, de què em sosté, de quant estic produint, del que voldria i no puc i per què no puc. I una patologia secundària, esta sí, tota meua: guardar-ho tot i fer-ne cabdells densos que no puc suar ni plorar ni amollar i que fan nusos grossos fins que al remat, el sistema es recalfa i cal reiniciar-lo. Tant de bo ser com eixa gent que expressa i que s’esvavora i crida i gemega per a fer menuts els maldecaps, els desamors, les angoixes. I si encara no desapareixen, girar-los l’esquena i resistir, qui dia passa any empeny, com qui es deixa el café.
