Fa unes poques setmanes, una amiga en la trentena llarga m’explicava que volia tindre fills. Tot seria d’una normalíssima naturalitat si no fora perquè el que em confessava era que no entenia per què en tenia el desig, si la racionalitat, en un clima universal prebèl·lic, una economia precària i un món a la vora del col·lapse, li indicava que era millor no tindre’n. I sobretot, a sant de què, si la seua vida la satisfà tal com està ara.
El problema, com sempre, no era decidir, sinó haver de decidir-ho ara, el més ràpid possible. I no regrets. Perquè si una cosa té la maternitat és que té una finestra temporal limitada. Limitadíssima, diria jo, ara que cada vegada aconseguim més tard les condicions mínimes desitjables per a criar fills. I en eixe cavil·lar, li inquietava pensar si la inclinació que sentia seria una tendència biològica natural o una branca empeltada a còpia de vendre’ns la moto tota la vida. Distingir si darrere hi ha un desig genuí o només una imposició social, o en quina proporció es mesclen, se li feia un món.
És possible que hui en dia ho pensem massa tot, sí, que ens qüestionem en extrem l’origen i les motivacions dels desitjos que tenim, en lloc de sentir-los i au. Però quan es tracta d’una decisió tan transformadora per a la nostra vida diària i futura, què menys que fer-ne una reflexió motivada abans de llançar-nos en planxa a l’irreparable sí o no.
Tot això em ve al cap a propòsit de Mammalia (Males Herbes, 2024), la novel·la d’Elisenda Solsona que ja suma quatre edicions, una nominació al Premi Òmnium i una legió d’entusiastes lectors. No és la primera vegada que després de llegir un llibre estic en desacord amb la sinopsi que el resumix i que ens fa de porta d’entrada, perquè encara que Mammalia evidentment conta una història de recerca dels orígens en format de thriller, per a mi este relat distòpic i desassossegant té com a columna vertebral la maternitat i tota la reflexió que inevitablement comporta, a poc que sigues del barruntar.
Enmig d’una història ambientada en un futur pròxim on les dones ja no poden tindre descendència de manera natural, el desig de ser mare subjau, no només com a un mecanisme lògic sorgit de la necessitat de supervivència de l’espècie, sinó com un autèntic impuls, el miracle que desitgem perquè és impossible. I en estes estem, quan la història es va recaragolant, tan absorbent com un tampó. I alhora l’atmosfera improbable, però versemblant, pròpia de la ciència ficció s’escampa com una taca d’oli sobre la narració.
I al final se’t queda dins aquell ambient térbol, d’aigua remoguda. I no estàs igual, perquè ho vullguem o no, ho decidim o no, les coses dels mamífers ens són intrínseques i de mammalia, la classe d’animals vertebrats amb glàndules mamàries, en formem part. Aquell dia, hauria volgut dir-li a la meua amiga: “Tira-li i a vore què passa, si total, ens morirem igual. Tal com estem, en el pitjor dels casos no vindrà d’un salitraco”. Però, en lloc d’això, li vaig dir: “No sé, pensa-t’ho bé, tanta pressa no tens. Has llegit ‘Mammalia’?”.
