La idea d’estació no sempre ha vingut marcada pels solsticis i equinoccis, efemèrides solars que anuncien els canvis en la predominança del dia o de la nit.
En l’antiguitat el concepte d’estació era més prompte utilitari, molt lligat a les activitats, bona part de les quals depenien més de l’oratge (temperatura, pluja, vents) que no de la llum.
Així que durant molts segles només es van considerar només dos estacions, més climàtiques que lumíniques: vernum tempus, la del “bon oratge”, i hibernum tempus, del “mal oratge”. Estacions els límits de les quals no coincidien amb solsticis o equinoccis, sinó amb els quaranta dies posteriors als equinoccis.
De fet, el bon oratge no s’encetava amb l’equinocci primaveral (≈ 21 de març) quan el dia comença a ser més llarg que la nit, sinó quaranta dies després, l’1 de maig; dia en què els celtes celebraven Beltane.
I el mateix pel que fa a l’inici de la mala estació (i també del nou any), que no coincidia amb l’equinocci de la tardor (≈ 22 de setembre) indicador de la victòria progressiva de la foscor sobre la llum, sinó quaranta dies després, l’1 de novembre, el Samhain dels celtes, antecessor del nostre Tots Sants.
Era eixe el moment en què, acabades les collites i emmagatzemat l’aliment vegetal, s’estabulava el ramat i predominava la vida domèstica mentre es consumien els aliments i la llenya, es reparaven o preparaven els instruments, i es canviava de roba, tal com encara recorda la dita: Dia de Tots Sants, guarda el ventador i trau els guants.
Quaranta dies que marcaven el trànsit del gaudi de la natura a la seua mort. O, en termes simbòlics, del pas d’un món dominat per les divinitats protectores (“sants”) al de la primacia de les potències de la foscor i del fred de l’”altre món” (difunts).
Samhain, Tots Sants, Halloween
Els celtes, cultura que es va estendre des de les Illes Britàniques i l’oest de la Península Iberica fins a la Mar Negra, dividien l’any en dos períodes: un d’”ombrívol” (novembre-abril) i un de “clar” (maig-octubre).
Eixa idea estacional va ser assumida en bona part pel cristianisme, una religió força eclèctica capaç d’integrar, de cristianitzar, determinades característiques de les cultures “paganes” amb només el canvi terminològic o del sentit primigeni.
Eixes adaptacions que van facilitar introduir-se entre els pagans i aculturar-los, captar-los a la nova religió.
De fet, ja hi havia precedents: els anglo-saxons, pobles germànics que havien ocupat els territoris cèltics de les Illes Britàniques en el segle V d. C., també havien fet seua la festa de Samhain
Amb la victòria cultural del cristianisme sobre celtes i germànics, la celebració indicadora del trànsit de l’estació càlida a la freda va ser coneguda, a instàncies del papa Gregori IV, en el segle IX (l’any 835) com a Tots Sants (seguida de dels Difunts). Un clar intent, coronat per l’èxit, d’apropiar-se d’una festa que els pobles “bàrbars” gals i germànics es resistien a abandonar.
Això sí, com que per als celtes i per als germànics el dia cronològic començava en el crepuscle vespertí, en la vespra, la festa va passar a dir-se, en anglés, All Hallow Even[ing] (“Vespra de Tots Sants”), origen del Halloween que a les darreries del segle XIX va ser introduït als Estats Units d’Amèrica amb gran èxit per part dels emigrants irlandesos.
Festa que des de fa dècades ha penetrat en les nostres terres tot substituint en bona mesura les formes tradicionals de celebració algunes de les quals, malgrat tot, encara es mantenen.
Però, com diria el novel·lista i Premi Nobel de literatura Rudyard Kipling, “això és una altra història”.
