Entre els llibres dedicats a recopilar i analitzar les festes valencianes, hi ha hagut dos que destaquen per l’amplària etnogràfica i documental: Festes, rituals i creences (Institució Alfons el Magnànim, 1988), del catedràtic de Sociologia de la Universitat de València Antonio Ariño i, dirigit pel mateix autor, els quatre volums del Calendari de festes de la Comunitat Valenciana (Bancaixa, 1999).
El nom del sant i la representació iconogràfica
Segons la tradició, Roc va nàixer l’any 1295 a Montpeller (en occità Montpelhièr), aleshores en la Corona d’Aragó. Va viatjar per Itàlia curant malalts de les epidèmies; ell mateix es va contagiar i es va retirar a un bosc, on tots els dies el gos del senyor del terme furtava un pa i se’l duia al malalt fins que es va curar.
L’etimologia de l’antropònim Roc (Ròc, en l’original occità) no està gens clara; per a uns significa “fort com una roca” però que hi ha qui opina que prové d’un nom anterior, Rac, un bisbe del segle VII que havia sigut santificat i que era invocat davant les tempestes; i la semblança entre ‘tempesta’ i ‘pesta’ (igual que en occità, i en francés) hauria produït una mena de desdoblament nominal Rac ® Ròc, i l’adscripció salvífica d’este nou personatge a les epidèmies. Chi lo sa?
En qualsevol cas, Ròc va ser conegut en llatí com Rochus, en francés Roch, Rocco en italià, Roko en croata, Roc entre nosaltres (ai!, ja quasi perdut!) i Roque en castellà; nom que de menuts ens feien repetir als qui teníem eixa mena de dislàlia que dificultava la pronúncia de la /rr/, recitant el següent embarbussament: «el perro de san Roque no tiene rabo porque Ramón Ramírez se lo ha robado». I la seua sonoritat també ha estimulat la gent per crear refranys i dites, com ara “Si vols que la pesta no et toc, encomana’t a sant Roc” o “Sant Roc i el gos, cacen per dos”.
Els sants sanadors d’epidèmies
De les festes, la de sant Roc (16 d’agost) és una de les que té major difusió i que disposa de més ermites, esglésies, topònims i noms de carrer al llarg i ample de la geografia valenciana. I no tan sols ací, sinó per tot el món, atesa la devoció que van escampar els emigrants europeus que hi van anar.
Es tracta d’una herència de l’Edat Mitjana en què moltes ciutats s’encomanaven als sants que se suposava que curaven malalties infecto contagioses, epidèmies. I no és d’estranyar: en una societat impactada per un brot epidèmic, desolada i amb una terrible precarietats de coneixements sobre les causes i de remeis per a enfrontar-se a la plaga, resulta comprensible que la gent s’acollira desesperadament a instàncies salvífiques superiors, sants i Mares de Déu fonamentalment, que els subministrara consol individual, esperança i cohesió social.
‘Sant Roc, com a patró de la pesta’ (Rubens, 1626, Església de Sant Martí d’Aalst, a Bèlgica)
En serien exemples de sants sanadors sant Anton abat (conta l’ergotisme o foc sagrat) i de sant Blai (contra la diftèria o crup, i els mals de gola); però també d’uns altres d’ample espectre pel que fa a les malalties d’aquell temps, tifus, verola o pigota, malària o paludisme, lepra, ball de sant Vito o corea, disenteria, etc.
La pesta és una malaltia transmesa per les puces paràsites de rates i portadores del responsable últim, el bacil Yersinia pestis, que va arribar a Europa des del centre d’Àsia el 1347. Tot i que ja feia vint anys de la mort de Roc (16 d’agost de 1327), la miraculosa intervenció que se li va atribuir al sant en l’acabament d’eixa epidèmia a Venècia (1477), va escampar la seua devoció per tota la cristiandat. En conseqüència, les imatges van proliferar, dissenyades en general amb els atributs canònics del sant, a saber: com a pelegrí, amb un bastó, capell amb l’ala frontal alçada, amb petxina al pit; mostrant una llaga en una cama; i amb un gos que li oferix pa, el mira o que li llepa la ferida. Una ferida que sol presentar-se pietosament en la canella o part anterior de la cama sobre l’aresta anterior de la tíbia; però això pot semblar una puntada de peu però no respon a la simptomatologia de la pesta, amb la inflamació dels ganglis limfàtics dels engonals.
El culte a sant Roc va decréixer en desaparéixer la pesta negra (segles XIV-XVII). En l’interludi, ciutats com ara Barcelona l’havien declarat patró de la ciutat (1519) com a presumpte salvador davant una epidèmia de pesta. I també ho va ser d’Alacant, on fins i tot la campana major de l’Ajuntament d’Alacant, fosa en 1695 i ubicada a la torre del rellotge, ha estat reiterant durant segles un prec automàtic, l’exorcisme contra el Dimoni que figura gravat sobre la campana; i, posant la ciutat davall la protecció dels sants patrons de la ciutat: la Santa Faç, la trinitària Mare de Déu del Remei, sant Nicolau, i sant Roc, abillat amb un barret amb l’ala frontal alçada i duent un bastó amb una carabassa.
Sant Roc va tindre una revifalla devocional el segle XIX, entre 1835 i 1854 davant els estralls que van protagonitzar les successives epidèmies d’una nova i mortífera epidèmia, ara de còlera morbus. Un dels casos més notables és el de Paiporta (a l’Horta Sud) on el papa Lleó XIII va concedir el patronatge a esta població (1888) mitjançant una butlla pontifical per agrair al sant la seua intervenció en l’acabament de la malaltia. El còlera, una de les grans epidèmies recurrents del segle XIX, era també una malaltia infecto-contagiosa. En este cas la malaltia era transmesa per la ingesta d’aliments o aigua contaminats per un altre bacteri, el vibrió Vibrio cholerae, causant d’una alteració intestinal tan ràpida i greu que en poques hores acabava amb la vida d’una persona sotmesa a deposicions continuades i contaminants. Això sí, és molt més probable que a l’eradicació de l’epidèmia de còlera a les comarques centrals valencianes contribuïra de manera ben especial la vacuna ideada pel català Jaume Ferran, metge i epidemiòleg, que el 1885 va combinar els descobriments de Robert Koch sobre el bacil del còlera i els mètodes de vacunació de Louis Pasteur. I en va salvar, a la Costera, la Ribera i l’Horta, milers de vides. Malauradament, anys enrere, la falta d’una vacuna com eixa havia causat estralls a Alacant, amb vora dos mil morts i un altre “sant civil”, el governador Trinitario Maria González de Quijano, mort, infectat, a les acaballes d’eixa “pesta” més moderna, el còlera.
‘Sant Roc’ (Vicent Macip, 1525, Retaule a la catedral de Sogorb).Hi figuren els bubons, pròxims a l’engonal
El sant com a patró
Com que Roc va ser un viatger, se’l considera patró dels pelegrins, de manera similar a sant Cristòfol i l’arcàngel Rafael, per la qual cosa és freqüent trobar la seua imatge o el seu referent toponímic (o el de sant Cristòfol) als portals i places d’entrada/eixida de moltes ciutats i pobles; en el cas de sant Roc paga consultar el bloc Imatgies de Jesús Bernat Agut.
També se l’ha considerat protector davant la solsida de roques o caigudes des de les altures; però, sobretot, com a curador d’epidèmies i, en particular i durant molts segles, de la pesta.
Al País Valencià és el patró d’Alacant i de Benimagrell (a l’Alacantí, molt a prop d’on estic escrivint l’article), així com de Callosa del Segura (el Baix Segura), la Nucia (la Marina Baixa), Dénia, Llíber, Beniarbeig i el Verger (a la Marina Alta), Planes (el Comtat), Montserrat (la Ribera Alta), Vilafranca i Castellfort (els Ports), Burjassot (l’Horta Nord), Olocau i Sant Antoni de Benaixeve (al Camp del Túria), Vallanca (el Racó d’Ademús), Villar (els Serrans), Dosaigües (la Foia de Bunyol), Xert (el Baix Maestrat), les Coves de Vinromà (la Plana Alta), Tavernes Blanques (a l’Horta Nord) i Paiporta (a l’Horta Sud). A Altea (la Marina Baixa) també hi rep un culte destacat i a Alginet (la Ribera Alta) és el patró de les festes del Poble Nou.
Mapa d’esglésies i ermites dedicades a sant Roc al País Valencià, tret del llibre ‘Festes, rituals i creences’. L’autor ha afegit les de Benimagrell i Alacant
Una errada en la pel·lícula El padrí
Els admiradors de la saga d’El Padrí (The Godfather), entre els quals em trobe, potser se’n recorden de quan, en la segona entrega (1974), el jove Vito Corleone assassina a don Fanucci, el Don de la “Mà Negra”, l’organització criminal que opera en el barri novaiorqués de Little Italy, a Manhattan. Però mentre en la novel·la de Mario Puzo no s’especifica cap dia, en la pel·lícula de Francis Ford Coppola ho fa durant la celebració de Sant Rocco. Però, ai!, sembla que a Coppola se li va escapar un detall: la festa de sant Roc és el 16 d’agost, i la gent hauria d’anar vestida d’estiu; i com es veu als fotogrames tot el món va abillat d’hivern; no tan sols amb roba de respecte al sant, sinó amb abrics i roba d’hivern.
Sant Roc i la canícula
En un dels sermons del jesuïta Francisco Garcia S.I., inclòs en el llibre Sermones varios (1682, p. 123), en el dedicat a sant Roc afirma:
Si dixere alguno, que para corregir la pintura, deuian quitar à Roque el perro, y dexarle el pan, täbien esso tiene mysterio. Estamos en los Caniculares, en que la Estrella llamada Canicula, ò can menor, uno de los Astros mas nociuos que ay en el cielo, causa enfermedades, y muertes con sus dañosos infloxs; i para significar que Roque corrige los influxos de la Canicula, le ponen al lado el can, mostrando con esta empresa que no ay que temer los contagiosos influxos de el can celeste, cuando està cerca Roque, fauorable Astro.
Sí, un excel·lent intent d’explicació relacional que tracta d’interpretar la proliferació de les malalties estivals amb el domini dels excessos tèrmics propis de l’època canicular, que prolongarien la seua influència no tan sols sobre el planeta sinó sobre els humans. Almenys fins el dia de Sant Roc. Siga com siga, el dia després de Sant Roc, a Paiporta i Serra celebren la “processó del Gos”. Tot un detall
Post Scriptum
Una manera d’analitzar la importància de les festes, els rituals compartits i el santoral, consistix a investigar les relacions entre la natura (astronomia, climatologia, etnociències, etc.) i la cultura religiosa. I en bona part això forma part del conjunt d’articles aplegats ací mateix, en Lletraferit i, des del 2016 en la revista Saó junt al professor titular d’ecologia de la Universitat d’Alacant Carles Martín Cantarino.
