“Quant septembre calmava los fochs caniculars 

de fruites ensucrades omplint vergers i camps,

hi anava tots los dies fugint de la ciutat”

Teodor Llorente, Versos 218

El 17 de gener i el 10 d’agost són dates ben especials. I ho són en el sentit que tradicionalment s’han associat als màxims tèrmics de l’any: “Per Sant Anton fredà; i per Sant Llorenç calorà”. Un refrany, com tots, fet de paraules; i, per tant, d’història en el sentit més ample, evolutiu i integrador del vocable, capaç d’integrar aspectes com ara no tan sols la seqüència d’esdeveniments registrats, sinó també components provinents d’altres disciplines aparentment alienes, com ara astronomia, climatologia, mitologia, lingüística, epistemologia i un llarg etcètera mútuament enriquidor.  Com provarem de mostrar en este article.

Estem parlant d’una època, la canícula, encetada en el solstici d’estiu (21 de juny) i caracteritzada per una calor tan intensa i progressiva que el dia 10 d’agost, quan suposadament s’arriba al màxim tèrmic, honorem sant Llorenç, un cristià aragonés del segle III del qual es conta que va ser rostit en unes graelles, suposadament el 10 d’agost de l’any 258  per orde d’un emperador romà, Valerià I.

Martiri de sant Llorenç (Juan de León, 1758, Museu del Prado)

Ja havíem esmentat el sant en un article anterior, el dedicat a sant Vicent Màrtir:

Quasi dos segles més tard [després de Neró], una nova persecució es va abatre sobre els cristians, la decretada per l’emperador Deci entre el 249 i el 251 que va ser continuada pel seu successor Valerià I. Esta vegada la cacera humana va enviar al santoral màrtirs com el papa Sixt II, Cebrià de Cartago, Fructuós de Tarragona, Dionís de París [el sant de la diada valenciana del 9 d’Octubre], i Llorenç de Roma un diaca natural d’Osca que ha assolit fama per haver sigut rostit en unes graelles i la celebració del qual se situa en el màxim tèrmic anual, el 10 d’agost.

De fet, i segons l’hagiografia, Llorenç (Laurentius, en època romana) era un diaca cristià aragonés del segle III, nascut a Osca (d’on és patró), que va ser rostit sobre una graella per orde del cruel emperador Valerià I. Un emperador que mereix ser considerat, metafòricament parlant, el precursor de les agències promocionals de les barbacoes i del turisme de sol i platja; un miratge que esperona milions d’èmuls del sant a rostir-se, també “volta i volta” però voluntàriament, a la recerca d’un melanoma tan letal com les brases valerianes (per l’emperador, clar, no per la planta homònima, la sedant i somnífera Valeriana officinalis).

Sant Llorenç amb la graella (Església del Pilar i de Sant Llorenç, de València)

La canícula i el calendari

En l’article anterior, el dedicat a la canícula, hem tingut ocasió d’esmentar alguns aspectes del tema que no està de més ampliar lleugerament. El nucli principal venia a dir que, si bé algunes estrelles es veuen cada nit (les de la constel·lació de l’Ossa menor en serien un exemple), n’hi ha d’altres que només són visibles en unes èpoques del cicle anual.

Fa més uns 5.300 anys els astrònoms-sacerdots egipcis van trobar que n’hi havia una, Sotis/Sothis, la més lluminosa del cel nocturn, que si bé no es veia durant setanta dies, tornava a aparèixer per l’horitzó el dia en què la durada de la llum era màxima, el solstici d’estiu. I ho feia justament abans de l’alba, quan el seu orto o eixida per l’horitzó precedia el del Sol (orto helíac); hui dia, tot s’ha de dir, l’orto de Sírius no es produïx el 21 de juny, sinó en juliol, en la nostra latitud vora el dia 9. I, més encara, els egipcis van descobrir que esta coincidència era l’anunci de la periòdica inundació del Nil. Quina meravella! Ens imaginem el prodigi intel·lectual que suposa relacionar les dos informacions, l’astronòmica seqüencial i la fenologico-fluvial?

Eixa estrela que van anomenar Sotis/Sothis i que grecs i romans anomenarien Sírius, era, per a més inri, la més brillant del firmament, només superada en lluentor per la Lluna i els planetes Venus i Júpiter. Amb molt de trellat els savis egipcis van decidir que eixe dia marcaria l’inici del seu any solar, de 365 dies, base d’un calendari tan bo que Juli Cèsar (46 aC), amb la guia de l’astrònom greco-egipci Sosígenes, s’hi va basar per a modificar l’antic calendari romà. I des del seu càrrec de Summe Sacerdot va impulsar l’adopció d’un de nou, el “julià”, que, això sí, respectant l’1 de gener com a inici de l’any acordat en Roma des del 153 aC. Un calendari que no va ser superat fins el 1582, en què un altre Summe Sacerdot, el papa Gregori XIII, va donar el plàcet a un de nou, el “gregorià”, dissenyat per l’astrònom més reputat de tota Europa, el jesuïta i matemàtic alemany Christopher Clavius, “l’Euclides del segle XVI“.

La d’influències que va tindre l’observació acurada del cel nocturn! I, en particular, la de l’estrela més brillant del firmament que seguim anomenant-la en el catàleg general d’estreles, Alfa Canis Maioris (a CMa). Una estrela que, curiosament i des de la més remota antiguitat moltes cultures europees, asiàtiques i americanes l’han associada als cànids i li van donar noms equivalents a gos, llop, xacal, coiot… De fet, el nom popular vigent en moltes llengües manté esta relació: anglés dog star, italià stella del cane, francés grand chien, alemany Hundsstem, turc köpek-yýldýzi, suec Hundstjärnan…

I ja sabem que les mitologies grega i romana també se n’havien fet ressò: Sírius representava el gos gegant que acompanyava el gran caçador Orió, tots dos elevats a constel·lacions celestials. Coincidentment, la constel·lació del Ca Major sembla seguir la d’Orió en el moviment aparent de la volta estrelada. De fet, es poden relacionar a simple vista: localitzat el cinturó d’Orió (les tres estrelles pròximes i brillants que formen una línia recta), prolonguem una línia imaginària en direcció SE, i, aproximadament a sis vegades la mida del cinturó, trobarem una estrella molt brillant, la més brillant, la que estem considerant, Sírius.

‘Canis Major’, de l’Atles estelar de 1603, de Johann Bayer

Les llàgrimes del sant

Més enllà del màxim tèrmic, la nit de Sant Llorenç i les immediates anteriors i  posteriors té lloc un fenomen estel·lar ben interessant. Resulta que en la trajectòria de la Terra al voltant del Sol travessem les escorrialles de la cua d’un cometa; i en col·lidir esta pols còsmica amb l’atmosfera terrestre es produïx una pluja de micrometeorits, els Perseids. Estos deixen un rastre lluminós en el cel nocturn en caure a velocitats enormes i entrar en ignició per fregament amb l’aire. La imaginació popular ha associat les fugaces traces ígnies amb les llàgrimes del sant, per la qual cosa els Perseids són coneguts com a llàgrimes de sant Llorenç.

Sí, astronomia, mitologia i calendari. Una excel·lent combinació per a entendre millor bona part de la nostra cultura.